Mans a
les butxaques, torno a casa. La humitat del vespre enganya i em fa sentir un
fred que no fa. De sobte, flairo una olor que no toca: l’aroma àcid de les flors del plàtan. Miro l’arbre, al meu
costat, que dissimula... Les seves fulles cauen mandrosament. Continuo amb el
somriure d’una alegria que no sento.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada