Tres anys

Tres anys, és molt de temps?

Tres anys són els anys que vaig viure sola, abans que em nasqués la germana. No tinc records, d’aquell temps.

Tres anys són els que fa que torno a estar sola, després de la seva mort. I el que pesa no són els records, sinó la pena per no poder construir-ne de nous.

Tres anys, en línia recta, és molt de temps. La línia recta és el camí més ràpid per anar ben lluny.

Però el camí del dol està fet d’anelles menudes i sempre hi ha un punt per on hi tornes a passar. És com cosir: avances fent petits cercles a cada puntada.

Aleshores, tres anys no és gaire.

Rizoma

Encara que no hi pensi

la pena va fent via

per dins, nuant silencis.

I així, sense saber com,

em brota una flor

dolorosa flor

d’olor.

Dolor

de la pena viva

per la teva absència.

Revelació

En algun moment

(no recordo quan)

vaig alentir el pas:

el camí              canvià

                                   de              perspectiva.

El teu nom

5 d’agost: la riera és seca. Per aquí corria l’aigua... ara la llera és seca.

La riera és seca però hi creix el verd recordant humitats antigues. Conserva la riera la memòria del teu pas fecund, de petjada fèrtil.

Les canyes de la riba xiulen el teu nom.

Hedera helix

S’enfila amunt fins arribar al clatell, on enfonsa els seus dits per estrènyer-me el cap i s’hi recargola coronant-me de dolor. Des de les vísceres crido, per fer-la fora, però sé que és ella qui decideix quan brotar i quan retirar-se. Cap analgèsic la calma. És una migranya voraç que no vol resistència i m’imposa la seva llei narcotitzant-me amb un desmai impotent que m’arrossega fins als marges d’una consciència enterbolida que deixa lliure per la casa els dimonis tancats a les vitrines, fantasmes xerraires que no callen mai. Les tiges de l’heura els lliga a tots al meu voltant i ells parlen i parlen repetint-se sempre, dient-me el que ja sé, sense aclarir res, ofegant-me.

I l'única resistència és deixar-se portar fins a vomitar l'angoixa o destil·lar-la en suor freda. L'única resistència és lliurar-se a l'ofec i al desconsol dels pensaments més negres, cedir a la pressió de l'heura per vèncer-la deixant-la exhausta i, finalment, espolsant-se les tiges mortes, sortir al carrer.

Tornarà, sols he sobrsviscut a una batalla.

De viatge

Caminar i caminar 

sense arribar

enlloc

voltar

vagarejar...

Vet aquí la millor activitat

per aquest agost de desencisos.

Segon dia de vacances

Faré un llarg viatge. Encara no he decidit a quin lloc del mapa clavar la xinxeta del meu destí.

Tant se val! Em penjo la motxilla i surto de casa, carrer avall. Al primer xamfrà, giro a la dreta. Potser faré ziga-zaga pels carrers. Potser pujaré ciutat amunt o potser baixaré fins a la platja.

Camino sota l’ombra dels plàtans, que em protegeixen del sol. 

"Desert d'amics, de béns e de senyor..."

Aquest matí no conec ningú, a la cafeteria. Tothom fa vacances: els de sempre, que han marxat i aquests nous d’ara, que acaben d’arribar i estan de pas.

Tinc tota la premsa per a mi sola.