Onada de calor

La tarda pesa

També a l’ombra la calor

Cau implacable

Cinquanta

Tancaré els ulls un instant i somiaré que estens les mans per rebre el meu regal.

Dibuixaré el teu somriure i la lluïssor de la mirada (encara tan present, en la memòria!) I no escoltaré les veus del dol ni els seus planys. Emocionada, et diré:

T’he fet un dibuix, com tantes vegades, amb una dedicatòria: “Seguirem volant i per sempre, per sempre, juntes”.

Vigília

Pel seu aniversari, vaig regalar-li un haiku de Saryú, tot desitjant-li que volés com les llavors, per molts anys...

Ella acabava de fer els quaranta. Demà en farà deu, d’això.

Torna Sant Joan

Preparats els patis i els terrats, els racons de la plaça on els veïns s'apleguen i et conviden a coca, les terrasses dels bars, els jardins, el casino i l'ateneu.

Preparats els mistos, la metxa i els petards. I la música pel bailongo. I la coca i també el cava.

A punt les ganes de festa, de foguera i soroll. Espantarem els mals esperits, foragitarem les foscors de l'ànima, cremarem la misèria que ens ofega i en aplaudir el castell de focs, meravellats com sempre, copsarem que això és la vida: un esclat de bellesa en la negror de la nit.

Si plou aquesta nit, demà al matí hi haurà bassals als parcs i les garlandes dels terrats penjaran com dits desmaiats.

Diagonal - Entença

Van irrompre cantant. El vagó del metro es va omplir de rumbes i boleros en un diàleg alegre entre les dues parelles que cantaven. Reien. Deixaven una cançó i en començaven una altra... de vegades dubtaven un moment i, entre rialles, reprenien la lletra oblidada. Picaven de mans i amb els peus marcaven el ritme, amb enèrgica vitalitat. Amb tot el cos pintaven el sentit de les paraules cantades, relligades amb moviments ondulants de braços i malucs. Arrecerats en el domini d'un llenguatge propi, provocadors però potser també porucs  en el seu ignorar els altres viatgers, trencaven tots els codis.

Com jo me'ls mirava riallera, em van incloure en una de les cançons tot adreçant-me promeses d'amor etern, per un instant.

Com un remolí enjogassat, van baixar a Entença, deixant al vagó bocins de cascavells.

Gavina

Gent del barri

Cantar

Tinc ganes de cantar. De cantar com abans, quan érem petites...

Unes veus infantils, aquest matí, m'han despertat la memòria. Era una cançó antiga, de la meva infantesa. I aleshores, entre les branques del record, he entrellucat una rotllana, una guitarra, un cançoner... i un munt d'olors que es barrejaven en una alegria festiva.

Començaré convidant les meves cosines. Juntes, farem memòria. I cantarem!

"... fins i tot quan no et recordo"

Trio aquest poema de Miquel Martí i Pol, per aquest vespre:

Estenc la mà

Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri
d'aquesta teva absència se'm revela
més dòcilment i tot del que pensava.

No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.

(Avui, que és un dia vuit, em plau recordar la Neus. A ella li agradava llegir Martí i Pol. I ara resulta que aquest poema l'entenem millor que mai. El fem nostre, perquè diu deliciosament el que sentim).

Passeu l'enllaç!

Llegeixo a la Directa una entrevista a Caro Novella, cofundadora d'Oncogrrrls

Us recomano que llegeiu l'entrevista i visiteu el lloc. Potser us agradarà compartir-ho amb alguna dona que ara estigui vivint un càncer de mama.

A mi em semblen mans afectuoses que conviden a la dansa per obrir camins als sentiments, sense haver de vestir-los de diumenge.

Mentre llegia, recordava la meva germana. Tant de bo la Neus les hagués conegut...

Tant de bo el seu record ens animi a estendre les mans per tenir cura les unes de les altres! De moment, passeu l'enllaç!

A la porta de casa

Una casa a la porta

Una casa per oferir la benvinguda: casa nostra és casa vostra, diu la Jana