Viatge

Aquests dos anys de dol han estat un viatge lent, ple de meandres.

Fa dies que sento que bufen altres vents. Em xiulen al cor, on em balla el nom de la meva germana. Vol de papallones blanques, plenes de llum.

Em trec, de les butxaques, penyores d’aquest viatge: olor de lavanda, conquilles, pedres de color, llàgrimes de sal.

Com m’agradaria parlar amb ella, abraçar-la i compartir els meus tresors... La somnio mirant cap a l’infinit, cavalcant estels fugaços en un viatge cap a mons on ens retrobarem, potser, algun dia...

Ruixats al vespre

Sento ploure, finalment!
S'acaba juliol amb un respir.
La pluja ha buidat la plaça, que esclata amb mil rialles d'aigua.

Mapes

La mort de la meva germana va ser un esdeveniment molt gran, per a tots nosaltres. Va canviar l’orografia dels nostres territoris íntims i vam haver d’aprendre a construir paisatges nous.

Cartografiar les emocions, trobar l’escala adequada, refer la toponímia, cercar el nord. A poc a poc anem projectant o refent, un món amb sentit.

El pas dels dies ens ha mostrat que els nostres mapes no coincideixen i així hem après a comprendre el dolor de l’altre.

Projectes

Projectes. Idees noves que s’obren camí, vigoroses, o s’adormen en un raconet com llavors encapsulades, tot esperant futurs més propicis.

Projectes. Es despleguen els matins en geometries infinites, línies que avancen en totes direccions. Es nodreixen les nits de poètiques paraules que bressolen somnis agosarats.

Projectes. Una corda que em sirga i m’ajuda a remuntar un camí costerut com és el del dol. Albiro noves feixes i a les seves terrasses em plau de jeure a les ombres dels fruiters i escolto el zumzeig del borinot i volo amb ell, planes amunt. 

De vegades oblido

De vegades oblido que no hi ets.

Faig com si t’hagués de trobar més tard, demà o demà passat... Aleshores, una fotografia: la teva mirada confiada, aliena al naufragi emboscat a la cantonada.

Perplexitat, un cop més, davant d’aquest buit: no hi ets!

I el matí continua avançant sorollosament. A mi em queda un silenci fred clavat al pit.

Veus d'un riu subterrani

La meva cosina ha tornat a casa seva i, en el moment del comiat, he sentit la mossegada de l’enyorament. Encara no havia marxat, però jo sentia la pena i era un sentiment conegut, de ressonàncies domèstiques.

Els comiats desperten ecos que reverberen per les voltes de l’ànima repetint els noms de les persones estimades. Veus d'un riu subterrani.

Després d’acomiadar-nos a l’estació, passejo distreta pel barri i saludo algun veí. Molt endins ressonen les veus de l’enyor.

Sons refrescants

La calor, sembla impossible, va en augment: vano, aigua i paciència, molta paciència. Tot fa nosa, fins i tot el barret!

Camino lentament per voreres ombrejades, sota els arbres. Si cal, canvio l’itinerari. Quin plaer quan, en tombar xamfrà, una brisa animosa em refresca el clatell!

Com d’habitud, els falciots xisclen, aparentment alegres. També la canalla xiscla feliç mentre juga a la plaça. Sons refrescants.

Un fil de color blau

La meva cosina ha vingut a la ciutat, a casa meva. M’ha dut una preciosa pedra amb forma de cor i un grapat de vil·lans de salsifí.

Hem passejat pel barri, resseguint les caloroses ombres a l’aixopluc dels arbres clements. Hem baixat a la platja, al capvespre, per veure com s’alçava la lluna plena damunt l’horitzó. 

Parlem, riem, recordem la Neus, plorem. I tornem a començar, perquè amb fils dispersos anem trenant la conversa (sempre, la Neus, un fil de color blau)

Hem fet una amanida virolada de complicitats saboroses. Quina visita més nutritiva!