27 de setembre del 2015

Amb un neguit efervescent he passat la nit, que se m’ha fet llarga, molt llarga.

Al matí, les paperetes preparades i moltes ganes d’anar al col·legi. No ens importa fer cua, al contrari, com més gent hi vulgui dir la seva, millor! Esperarem pacientment, com sabem fer, des de fa temps.

I a veure, a veure, a veure...!

Enyoro la casa

Enyoro la casa. Tanco els ulls i em passejo pels passadissos que la memòria desplega al meu pas. El que més m’agrada és sentir les veus lluminoses de l’estiu, amb rerefons de cigales. Veus de vacances, que jo imagino enriallades i felices.

No sempre van ser així, és clar. Però si vull combatre aquesta olor d’humitat que enfosqueix el pensament i em corca, aleshores somnio ales de llençols estesos als crits juganers de la canalla.

Epíleg

Torno d’un curt viatge, de llarg recorregut. Sorra a les sandàlies i les butxaques plenes de records. Al llibre de l’ànima, versos que no sé recitar reposen com un vi jove que caldrà madurar. Envellir. Temps. Viuré el temps que tu no has tingut, sola.

Quin aprenentatge més dur, el de la buidor sense senyals, de l’absència; el silenci després de la mort, el silenci després del dol. Refer la trama dels dies i iniciar nous brodats amb nous fils, els que he pacientment filat durant el meu viatge. Brodar a la llum d’una tardor que avança carregada d’ombres, sense promeses i, tanmateix, acollidora. Brodar i ser, puntada a puntada.

Escampo els meus records damunt la taula de la cuina i els acarono amb la punta dels dits.