L'Angeleta
L'Angeleta vivia damunt les roques, tan vora l'aigua que els dies de tempesta, assegurava ella, la casa se li omplia de peixos. Exagerava, potser, però a nosaltres ens semblava versemblant.
Ens convidava a berenar pa amb oli i sal, tot assegurant-nos que aquesta era la menja preferida de les sirenes, que, com ella mateixa, eren vegetarianes.
L'amistat de l'Angeleta amb les sirenes venia d'antic, de tota la vida. Les sirenes, com tothom sap, no tenen edat. No són ni velles ni joves, ens explicava l'Angeleta. Les sirenes són, simplement. Neden i canten. Viuen als amagatalls dels roquissars marins i no els agrada sortir a les fotos. Per això fugen dels banyistes, aclaria.
A ca l'Angeleta sempre hi havia una bufanda a mig fer, per a una sirena, ens explicava, que patia molt de la gola i quan la tramuntana bufava en dijous, la deixava afònica. Aleshores, en lloc de cantar encisadorament com ho fan les sirenes, li sortien uns esgarips que espantaven tothom. En una ocasió em va regalar una bufanda de color verd alga i jo em vaig sentir com una sirena. Encara la porto, si bufa tramuntana.
L'Angeleta tenia la pell tota pigada i duia els cabells, blancs, sempre trenats sota un barret que li ombrejava els ulls petits i negres: dos pous que semblaven engolir-se la llum per transformar-la en rialla balladora.
Nosaltres no coneixíem ningú que es digués Angeleta, per això el seu nom ens semblava del tot original i adient. An-jaleta, sentia jo, era un nom ben marí, amb regust d'escumes i bategar d'ones.
