Reconstrucció

La indignació d'ahir, davant dels enderrocs, avui ha cristal.litzat en voluntat de reconstrucció.

Caldria fer una llista d'allò que volem reconstruir... Sense oblidar-nos, és clar, d'allò que cal enderrocar.

Per on començarem?

Enderrocs

Una nit més, la veu ronca de l'helicòpter. Les cassoles, de moment, han deixat de queixar-se.

He d'arribar-me a casa dels veïns per saber si necessiten alguna cosa. Voldria saber com viuen l'enrenou de tots aquests dies.

Alguna cosa batega a la ciutat i als barris que no vol resignar-se als enderrocs de l'esperança.

Nòmades

Compres un llibre per la seducció de l’instant. El llegeixes de manera distreta i de seguida l’oblides en una de les lleixes de la llibreria.

Passa el temps, anys, de vegades molts anys i un dia ensopegues amb el llibre oblidat que ara et parla com no ho havia fet abans, com si durant tot aquest temps hagués estat esperant pacientment el teu retorn, perquè és ara i no abans quan havies de llegir-lo.

Et meravella la casualitat i et deixes endur per la fantasia de que hi ha un fil conductor que tot ho lliga. I llegeixes amb una comprensió que et sembla nova. I, de fet, ho és, sempre ho és.

Fantasia o no, el cert és que el llibre retrobat t’acomoda en la nova pastura on has instal·lat la teva tenda. Hi passarem un bona temporada i ens serà profitosa.

Pluja de maig

Un cel recargolat de grisos

es desfà sense pressa damunt la ciutat.

Canten les baranes del balcó

i baixen repicant, dels terrats, canelons d'aigua.

Quina imaginació de verds, els arbres!

La tarda, que no es cansa de ser tarda,

estira les hores i es queda a sopar.

Sense estridències, ara un tro, seguit d'un altre,

acomiaden pomposament la pluja.

I un ocell, des de la catalpa, encara té temps de refilar un instant.

Benvinguda pluja de maig!

Litúrgies

Anar a comprar en dia festiu, al gran mall que és el centre de la ciutat.

Anar a votar i dipositar la papereta devotament, al sagrat altar de l'urna.

Anar a l'estadi i vibrar fet un amb la massa, cantant himnes de victòria.

Participar en campanyes solidàries, a hores convingudes.

Aviat ho serà, si encara no ho és, participar en alguna cursa de les que creuen el poble, amb el dorsal que t'identifica com acòlit...

Però no em feu cas, potser m'equivoco...

Regal de divendres

Abans de que el capvespre tanqui la plaça, tinc temps de recitar un poema preciós de Rosa Leveroni:

Dins de la plaça
els falziots assagen
danses novelles.
S'adormen els silencis
a redós de les voltes.

ROSA LEVERONI, Primavera a ciutat (de Presència i record)

Encara

Em retrobo amb els teus mails i ressegueixo els fils de les converses que, fa poc més d’un any, encara compartíem.

Peces de patchwork on cada retall té la seva història. Finestres obertes a la teva veu, fragments d’una cançó interrompuda.

Què estrany és, encara, aquest silenci!

Ficus benjamina

Al balcó tenia un ficus benjamina que semblava un arbre. En una ocasió, mentre el regava, una ombra fosca, entre el brancatge, em va cridar l’atenció... tenia bec i ulls i, aparentment, em mirava fit a fit: una merla ajaguda al seu niu!

Totes dues estàvem sorpreses: I tu, què hi fas, aquí?

(Jo estava contenta, l’error de percepció de la merla em semblava un regal)

Aquella primavera va ser especial. A casa, miràvem de no molestar i fèiem fotos d’amagat.

El niu encara hi és, al ficus, que ara està mig pelat i ja no sembla un arbre. Les merles no hi van tornar mai més.

Les sento cantar de bon matí i quan cau la tarda. Les veig saltar per les branques dels pollancres i endevino el seu niu, entre el fullatge. Han trobat el seu lloc, feliçment.

Marges

Acompanyen el passeig silenciosament, mentre miro cap a una altra banda tot cercant alguna cosa que em meravelli.

Volia deixar-me captivar pel paisatge i he buscat les perspectives més transitades, les més comunes.

En un revolt del camí he descansat una estona, asseguda al marge. Allà el discurs és un altre i les coses es fan d’una altra forma. Tot i així, una muda veritat em sorprèn, si m’aturo a observar.

Una casa en la arena

El océano Pacífico se salía del mapa. No había donde ponerlo. Era tan grande, desordenado y azul que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana (PABLO NERUDA, 1966)

Quan vaig llegir la primera frase, vaig entendre que jo havia estat en aquella casa. Hi havia pistes inequívoques: la desmesura, la dissonància d’escales, el blau, la solució de la finestra.

Devotament reconstruïa, lectura atenta, els racons d’una memòria cordial.

Em van dir que la casa es podia visitar. Perplexitat: com podria visitar allò que hem bastit amb la paraula? A través del relat hem compartit una casa. Però si mai hi anava, sols compartiria la visita d'un escenari.

Nius de sal

Una vegada més, el mar saltava impetuós damunt la platja i s'enfilava delerós roques amunt.

Quan s'ha calmat, ha tornat al lloc de sempre i amansit murmurava cançons antigues.

En retirar-se ha deixat nius de sal als clotets de les roques, com a penyora.

Goig del silenci

Pel camí de ronda, com si féssim un repunt, aquest matí ens hem arribat fins al far. La tramuntana aixecava crestes blanques per tota la badia.

A la tarda, però, s'ha cansat de bufar i aleshores feia calor.

Hem buscat les ombres, riera amunt, fins el safareig dels afores del poble. Allà no arribava la veu del mar.

La tarda quieta.

Sols el cant de dos ocells.

Goig del silenci.

Portes endins

Mentre a fora el cartellet avisa del tancament per reformes, portes endins aprofito per fer provatures. El més important, entenc, és passar a l'acció i vèncer aquesta por a equivocar-se, a no fer la tria adequada...

Res! endavant!: arriscar-se i, si cal, tornar a canviar.

(Ja torno a sentir la cançó alegre dels paletes quan els deixo tornar a la feina. La seva veu confiada em tranquil·litza)

Faig una foto a una de les meves proves:

Tancat per reformes

Vaig fer endreça d'armaris i, en acabat, algunes coses van quedar-se fora. Ja no hi ha espai per a elles. Les repasso: reutilitzar, refer, reciclar, passar-les a algú altre?

Desmuntar, desfer, descosir?

Prenc una mica de distància... Entre el "re" i el "des" amb què em quedo? Miro al meu entorn i sí, arribo a la conclusió de que cal una reforma.

Prenc llapis i paper i començo a pensar. Penjaré un cartellet que hi digui: Tancat per reformes.

Casa de l'ànima 3

Una capsa on rau la nostàlgia, ben enroscadeta

Endreça d'armaris

Fer endreça d'armaris m'ha dut tot el matí. No perquè hi hagi molta feina a fer, sinó perquè hi ha coses que reclamen atenció. Hi ha peces que t'interroguen i els dubtes s'obren camí en forma de records que també volen el seu espai de temps i dedicació.

Quan acabo de fer endreça i torno a tancar l'armari em sento més lleugera, com si hagués complert amb un ritual de purificació. Totes les emocions que per una estona voleiaven com papallones inquietes ara han tornat als calaixos perfumats amb aromes d'esperança renovada.

Pisos

Recordo els pisos enormes de la meva infantesa. De fet en dèiem cases, mai pisos. I potser no ho eren, de grans, però el meu record els dibuixa laberíntics i de contorns difusos. Sols puc projectar un plànol sentimental on els llargs passadissos expliquen distàncies emocionals i les sales creixen o s'empetiteixen segons la petjada que les hores viscudes han anat deixant a la meva ànima.

Els espais es despleguen per la memòria en habitacions impossibles: aquí la penombra al migdia de l'estiu, de silenci pesant. Allà el so d'aigua i de plats, amb una llum blanca, de primera hora del matí. Al fons, la veu refrescant d'un ocell de gàbia, un canari o potser una cadernera.

Hi ha un pati, sospitosament frondós, ple de misteri.

I el terrat per jugar a córrer i veure la ciutat sencera: un mar de rajoles rogenques, esquitxada d'antenes de televisió.

Conquilla

Passen els dies molt depressa. El temps m'arrossega com un corrent marí i m'allunya de la platja on ens vam acomiadar per sempre. Què trist veure com s'empetiteix en la distància. Jo voldria enganxar-m'hi...

Però el temps m'empeny pels camins del dol, de vegades dolços, a voltes salats.

Camino per aquesta tarda de primavera que ha tornat esplèndida, com sempre.

Mai no ens tornarem a trobar a la nostra platja.

Però mira!: a la butxaca he trobat una conquilla.

Aigua

Massa soroll. I massa paraules que, com una nosa, acaben amuntegades enmig de la tarda. Quan finalment s'allunyen, el buit que deixen s'omple d'un silenci líquid i transparent.

No és fàcil nedar en aquestes aigües, de seguida et sents inquieta...

Però val la pena capbussar-s'hi i deixar-se endur per corrents profunds fins a desconegudes sales submarines on tal vegada hi hagi algun tresor amagat.

Casa de l'ànima 2

Penjant d'un fil: vulnerables, perseverants.

Ampolla de nàufrag

Aquest vespre, escriuria la història del meu mal humor en un paper.

Després, retallaria paraula per paraula i després, lletra per lletra.

Barrejaria tots els retalls en una ampolla de nàufrag i la llençaria al mar.

Les ones la durien qui sap on, potser a la teva finestra.

Aleshores tu podries reescriure la meva història d'una altra manera i jo riruria, alleugerida.

Pins

Pins. Com podria enllaçar el meu dibuix amb l'olor dels pins, el perfum de la resina, la fina remor de les branques gronxant-se, l'ombra fugissera dels ocells que salten de branca en branca? El cant dels primers grills, convit a l'estiu. 

Fiblada

Plàcida la nit
Trenca la quietud un vol
D'ocellots negres.

Finestra

Vam començar posant una finestra i la casa va pujar sola, al seu voltant.

De seguida els somnis hi van fer niu, mentre la il.lusió, tan fèrtil, arrelava pels racons i obria unes flors que ho perfumaven tot.

Nosaltres deixàvem que els pins entressin per la finestra i ens fessin pessigolles a l'hora de la migdiada.

Era una casa petita, on hi cabien grans esperances. Si mai me'n faltessin, allà a la finestra les retrobaria.

Cases en venda

Hi ha cases en venda. Quins canvis de la fortuna sostenen el rètol? Prosperitat o pobresa? Nous projectes engrescadors o fugida? Mudances cap a la joia o cap a l'embut del conflicte? Inici o clausura?

Portes tancades. Un rètol al balcó i la fredor de silencis expectants: qui vindrà a encendre-hi nous focs?

Cases

Les cases són un mirall o potser l'altaveu d'aquells qui l'habiten?

He caminat per un carrer de cases bessones, idèntiques, repetides un munt de vegades.

Hi he cercat alguna cosa que les distingís l'una de l'altra, que les fes úniques com ho són, sens dubte, les persones que hi viuen.

Les olors, el color de la roba estesa, la música o les veus o el silenci...

Hi ha cases que riuen, d'altres semblen plorar. Hi ha cases tancades que conserven viva la cura d'unes mans amoroses. N'hi ha d'abandonades tot i estar habitades.

Les cases són metàfora o metonímia de nosaltres mateixos?