Desembre. Merla

Baixo ràpid, carrer avall, cap a la parada del bus. La ciutat es llevarà més tard, per això els veïns ens saludem amb un fil de veu endormiscat, còmplice del silenci.

Matinera, una merla recita amb veu clara i pausada els seus versos. Per poder escoltar-la, alenteixo el pas.

Desembre. Confusió

Mans a les butxaques, torno a casa. La humitat del vespre enganya i em fa sentir un fred que no fa. De sobte, flairo una olor que no toca: l’aroma àcid  de les flors del plàtan. Miro l’arbre, al meu costat, que dissimula... Les seves fulles cauen mandrosament. Continuo amb el somriure d’una alegria que no sento.

Desembre. Cel

Encara és fosc quan surto de casa per anar a treballar. A dalt, al tros de cel retallat entre les cases llueixen dues grosses estrelles, d’un blau esclatant.

La carnisseria del xamfrà ja és oberta i veig les carnisseres enfeinades darrera el mostrador.

Ja semblen més petites, les estrelles, i més pàl·lides, quan arribo a la parada del bus. S’aixeca el matí.

Malgrat tot, tardor

Entre la calor, que allarga estada, i els guarniments dels llums de Nadal que avancen la visita, tinc la sensació que em prenen la tardor.

Per sort els arbres, fidels a la llum, fan com que ignoren aquests ecos d’un estiu interminable i lentament reciten els deures: groguegen i cauen les fulles i tornen les branques més altes a expressar-se amb l’austera veu de la nuesa.

Tirabuixó

Per fi la música fa de llevataps i allibera coàguls atrapats al pit. Brolla després un plor lent, carregat de tintures.

Regalims del dolor que puja del celler.

Senza fine...

Sona una cançó i s’esberla ràpida la memòria. Molta llum, olor de platja, dies d’estiu, jo no sé!

Temps de vacances. La imaginació infantil volava davant nostre obrint passadissos d’aire per on saltàvem, lleugeres.

Teníem tot el temps. Senza fine...

Tanta alegria projectada sobre un futur que crèiem infinit com el cel. Tanta pena, ara, en sentir aquesta cançó que m’ha fet forat.

Senza fine...

27 de setembre del 2015

Amb un neguit efervescent he passat la nit, que se m’ha fet llarga, molt llarga.

Al matí, les paperetes preparades i moltes ganes d’anar al col·legi. No ens importa fer cua, al contrari, com més gent hi vulgui dir la seva, millor! Esperarem pacientment, com sabem fer, des de fa temps.

I a veure, a veure, a veure...!

Enyoro la casa

Enyoro la casa. Tanco els ulls i em passejo pels passadissos que la memòria desplega al meu pas. El que més m’agrada és sentir les veus lluminoses de l’estiu, amb rerefons de cigales. Veus de vacances, que jo imagino enriallades i felices.

No sempre van ser així, és clar. Però si vull combatre aquesta olor d’humitat que enfosqueix el pensament i em corca, aleshores somnio ales de llençols estesos als crits juganers de la canalla.

Epíleg

Torno d’un curt viatge, de llarg recorregut. Sorra a les sandàlies i les butxaques plenes de records. Al llibre de l’ànima, versos que no sé recitar reposen com un vi jove que caldrà madurar. Envellir. Temps. Viuré el temps que tu no has tingut, sola.

Quin aprenentatge més dur, el de la buidor sense senyals, de l’absència; el silenci després de la mort, el silenci després del dol. Refer la trama dels dies i iniciar nous brodats amb nous fils, els que he pacientment filat durant el meu viatge. Brodar a la llum d’una tardor que avança carregada d’ombres, sense promeses i, tanmateix, acollidora. Brodar i ser, puntada a puntada.

Escampo els meus records damunt la taula de la cuina i els acarono amb la punta dels dits.

Demà, 8 d'agost

Síntesi
8 d'agost

Tot està serè

Tot està serè. La pena i la perplexitat formen part de l’alegria. Hi han fet niu. Conviuen.

La nostàlgia m’acompanya sempre, ben a prop. Jo la deixo, perquè també me l’estimo i ens hem fet amigues. Em parla de tu, i m’agrada.

Tot està serè. Tanco els ulls, et faig un petó i et deixo anar... I després, silenci.

Silenci.

Viatge

Aquests dos anys de dol han estat un viatge lent, ple de meandres.

Fa dies que sento que bufen altres vents. Em xiulen al cor, on em balla el nom de la meva germana. Vol de papallones blanques, plenes de llum.

Em trec, de les butxaques, penyores d’aquest viatge: olor de lavanda, conquilles, pedres de color, llàgrimes de sal.

Com m’agradaria parlar amb ella, abraçar-la i compartir els meus tresors... La somnio mirant cap a l’infinit, cavalcant estels fugaços en un viatge cap a mons on ens retrobarem, potser, algun dia...

Ruixats al vespre

Sento ploure, finalment!
S'acaba juliol amb un respir.
La pluja ha buidat la plaça, que esclata amb mil rialles d'aigua.

Mapes

La mort de la meva germana va ser un esdeveniment molt gran, per a tots nosaltres. Va canviar l’orografia dels nostres territoris íntims i vam haver d’aprendre a construir paisatges nous.

Cartografiar les emocions, trobar l’escala adequada, refer la toponímia, cercar el nord. A poc a poc anem projectant o refent, un món amb sentit.

El pas dels dies ens ha mostrat que els nostres mapes no coincideixen i així hem après a comprendre el dolor de l’altre.

Projectes

Projectes. Idees noves que s’obren camí, vigoroses, o s’adormen en un raconet com llavors encapsulades, tot esperant futurs més propicis.

Projectes. Es despleguen els matins en geometries infinites, línies que avancen en totes direccions. Es nodreixen les nits de poètiques paraules que bressolen somnis agosarats.

Projectes. Una corda que em sirga i m’ajuda a remuntar un camí costerut com és el del dol. Albiro noves feixes i a les seves terrasses em plau de jeure a les ombres dels fruiters i escolto el zumzeig del borinot i volo amb ell, planes amunt. 

De vegades oblido

De vegades oblido que no hi ets.

Faig com si t’hagués de trobar més tard, demà o demà passat... Aleshores, una fotografia: la teva mirada confiada, aliena al naufragi emboscat a la cantonada.

Perplexitat, un cop més, davant d’aquest buit: no hi ets!

I el matí continua avançant sorollosament. A mi em queda un silenci fred clavat al pit.

Veus d'un riu subterrani

La meva cosina ha tornat a casa seva i, en el moment del comiat, he sentit la mossegada de l’enyorament. Encara no havia marxat, però jo sentia la pena i era un sentiment conegut, de ressonàncies domèstiques.

Els comiats desperten ecos que reverberen per les voltes de l’ànima repetint els noms de les persones estimades. Veus d'un riu subterrani.

Després d’acomiadar-nos a l’estació, passejo distreta pel barri i saludo algun veí. Molt endins ressonen les veus de l’enyor.

Sons refrescants

La calor, sembla impossible, va en augment: vano, aigua i paciència, molta paciència. Tot fa nosa, fins i tot el barret!

Camino lentament per voreres ombrejades, sota els arbres. Si cal, canvio l’itinerari. Quin plaer quan, en tombar xamfrà, una brisa animosa em refresca el clatell!

Com d’habitud, els falciots xisclen, aparentment alegres. També la canalla xiscla feliç mentre juga a la plaça. Sons refrescants.

Un fil de color blau

La meva cosina ha vingut a la ciutat, a casa meva. M’ha dut una preciosa pedra amb forma de cor i un grapat de vil·lans de salsifí.

Hem passejat pel barri, resseguint les caloroses ombres a l’aixopluc dels arbres clements. Hem baixat a la platja, al capvespre, per veure com s’alçava la lluna plena damunt l’horitzó. 

Parlem, riem, recordem la Neus, plorem. I tornem a començar, perquè amb fils dispersos anem trenant la conversa (sempre, la Neus, un fil de color blau)

Hem fet una amanida virolada de complicitats saboroses. Quina visita més nutritiva!

Onada de calor

La tarda pesa

També a l’ombra la calor

Cau implacable

Cinquanta

Tancaré els ulls un instant i somiaré que estens les mans per rebre el meu regal.

Dibuixaré el teu somriure i la lluïssor de la mirada (encara tan present, en la memòria!) I no escoltaré les veus del dol ni els seus planys. Emocionada, et diré:

T’he fet un dibuix, com tantes vegades, amb una dedicatòria: “Seguirem volant i per sempre, per sempre, juntes”.

Vigília

Pel seu aniversari, vaig regalar-li un haiku de Saryú, tot desitjant-li que volés com les llavors, per molts anys...

Ella acabava de fer els quaranta. Demà en farà deu, d’això.

Torna Sant Joan

Preparats els patis i els terrats, els racons de la plaça on els veïns s'apleguen i et conviden a coca, les terrasses dels bars, els jardins, el casino i l'ateneu.

Preparats els mistos, la metxa i els petards. I la música pel bailongo. I la coca i també el cava.

A punt les ganes de festa, de foguera i soroll. Espantarem els mals esperits, foragitarem les foscors de l'ànima, cremarem la misèria que ens ofega i en aplaudir el castell de focs, meravellats com sempre, copsarem que això és la vida: un esclat de bellesa en la negror de la nit.

Si plou aquesta nit, demà al matí hi haurà bassals als parcs i les garlandes dels terrats penjaran com dits desmaiats.

Diagonal - Entença

Van irrompre cantant. El vagó del metro es va omplir de rumbes i boleros en un diàleg alegre entre les dues parelles que cantaven. Reien. Deixaven una cançó i en començaven una altra... de vegades dubtaven un moment i, entre rialles, reprenien la lletra oblidada. Picaven de mans i amb els peus marcaven el ritme, amb enèrgica vitalitat. Amb tot el cos pintaven el sentit de les paraules cantades, relligades amb moviments ondulants de braços i malucs. Arrecerats en el domini d'un llenguatge propi, provocadors però potser també porucs  en el seu ignorar els altres viatgers, trencaven tots els codis.

Com jo me'ls mirava riallera, em van incloure en una de les cançons tot adreçant-me promeses d'amor etern, per un instant.

Com un remolí enjogassat, van baixar a Entença, deixant al vagó bocins de cascavells.

Gavina

Gent del barri

Cantar

Tinc ganes de cantar. De cantar com abans, quan érem petites...

Unes veus infantils, aquest matí, m'han despertat la memòria. Era una cançó antiga, de la meva infantesa. I aleshores, entre les branques del record, he entrellucat una rotllana, una guitarra, un cançoner... i un munt d'olors que es barrejaven en una alegria festiva.

Començaré convidant les meves cosines. Juntes, farem memòria. I cantarem!

"... fins i tot quan no et recordo"

Trio aquest poema de Miquel Martí i Pol, per aquest vespre:

Estenc la mà

Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri
d'aquesta teva absència se'm revela
més dòcilment i tot del que pensava.

No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara dels qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.

(Avui, que és un dia vuit, em plau recordar la Neus. A ella li agradava llegir Martí i Pol. I ara resulta que aquest poema l'entenem millor que mai. El fem nostre, perquè diu deliciosament el que sentim).

Passeu l'enllaç!

Llegeixo a la Directa una entrevista a Caro Novella, cofundadora d'Oncogrrrls

Us recomano que llegeiu l'entrevista i visiteu el lloc. Potser us agradarà compartir-ho amb alguna dona que ara estigui vivint un càncer de mama.

A mi em semblen mans afectuoses que conviden a la dansa per obrir camins als sentiments, sense haver de vestir-los de diumenge.

Mentre llegia, recordava la meva germana. Tant de bo la Neus les hagués conegut...

Tant de bo el seu record ens animi a estendre les mans per tenir cura les unes de les altres! De moment, passeu l'enllaç!

A la porta de casa

Una casa a la porta

Una casa per oferir la benvinguda: casa nostra és casa vostra, diu la Jana

Trobada de família

Ens convocava la voluntat de trobar-nos i passar el dia junts.

Va ser un dia radiant, viscut al jardí. Érem molts! Formàvem rotllanes mòbils i canviants envoltades pels crits joiosos de la canalla confonent-se amb els de les orenetes, tan semblants.

(Tu, estimada, des de racons secrets del cor, ens somreies com una brisa suau, com un bes que floria a totes les converses).

Converses... tot un dia de converses, de mirades atentes, d'abraçades amoroses. Es va anunciar un casament, un canvi de feina, l'inici d'uns nous estudis, la creació d'una nova cançó. Vam intercanviar plans, opinions, temors, il.lusions, neguits i somnis.

Sota els pins, una estesa de taules i estovalles blanques. Un dinar senzill, amb olor a espígol i ginestes.

Abans d'acomiadar-nos, amb el sol ja baix, vam aplegar-nos sota la surera amb un vil.là de salsifí als dits. Ulls clucs per un instant (pensem un desig) i bufem!, tots a una: quatre generacions obrint les mans a l'esperança, saludant l'esdevenidor amb una constel.lació de llavors.

Flors de maig

He vist la plaça com ja no la recordava. Bullia de gent i les converses, sota els plàtans, teixien un murmuri de somni, de canvi, de confiança.

Feia calor, aquest matí i la gent del barri feinejava, diligent... jo diria que sense la pols aquella de la resignació enganxada al cos.

L'aire feia olor a projecte nou, a flors obertes amb voluntat d'esdevenir fruit.

Diàleg mut

Aquest diàleg mut amb tu és com el cercle d'anells a l'aigua de la bassa. 

Rítmiques tremolors, un instant d'ecos esvalotats i torna el silenci transparent, sense fons.

Replà

Davant la mirada de l'altre s'esfondren les meves barreres
que tornen a créixer i a encimbellar-se
ràpidament.

Màgica portella d'accés a casa.
Esquerdes al replà.

"Una vegada t'has fet a la idea..."

Era el mes de maig i ella estava cada cop més feble, però encara ens movíem entre el joc de miralls de les esperances.

Jo llegia mentre ella parlava amb el seu fill, assegut al seu costat, en veu baixa. Em va arribar un fragment de la conversa:

Una vegada t'has fet a la idea... I va suspendre la frase, sense donar importància als punts supensius, amb un lleu encongir d'espatlles. El fill gran se l'escoltava, en silenci i el cap cot i van continuar parlant de com havia anat el dia.

Fer-se a la idea i encara lluitar un dia més, i un altre, amatent a les ordres dels metges, fent la vida fàcil a tothom. Fer-se a la idea i resignar-se, sense misticismes ni cap credo consolador, a la certesa de que la teva vida fineix. Fer-se a la idea i, en silenci, anar preparant els comiats, el moment de dir prou al tractament inútil. Fer-se a la idea i empassar-se la por, el dolor, la ràbia potser... sense mentir, sense falsejar la realitat, cavalcant el cavall que la portava a la mort amb dignitat d'amazona vençuda i lliure alhora, acceptant la derrota, abandonant la lluita, victoriosa en la seva decisió íntima, callada.

Jo dissimulava... però encara sento l'escàndol de les seves paraules en estavellar-se contra l'escullera de l'ànima.

En tornar a la ciutat

En tornar a la ciutat, em saluda el perfum de la mèlia, discreta i fidel, des del xamfrà.

Perseverança de la primavera: imposa la seva seducció a tots els cors.

"La sofrença del pobre drac"

El poema, que no acabàvem d’entendre, contenia una sorpresa que ens intrigava: el drac no era un monstre ferotge sinó algú que patia, pobre, i era digne de compassió.

Tu i jo érem petites, com els nens del poema. I el poema, que no acabàvem d’entendre, ens encantava. Captàvem, potser, que la tendresa i l’amor podien allunyar el dolor, per una estona.

Jo no entenia per què el poema parlava de les roses recordades.

Ara sí.

Les roses recordades

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de sant Jordi, la vella

claror d'abril? Plovia

a poc a poc. Nosaltres,

amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem,

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava

fora, lluny, la sofrença 

del pobre drac, i deia

molt suaument els nostres

petits noms, i ens somreia.

SALVADOR ESPRIU

Equipatge

M’acomodo a les rutines i enceto nous projectes. Vola la imaginació cap a territoris desconeguts, que no vam compartir.

Passen els dies, roden els dies, tornen els dies. I el nostre comiat està cada cop més lluny.

Et porto a l’anell que em vas donar. Et porto, sobretot, brodada al trau del cor.

Estupor

Vaig despistar-me tant, que em pensava que havies de tornar.

Avui, passejant per la tarda freda i plena de llum, mentre admirava el borrissol tendre dels arbres, he ensopegat amb el còdol de la teva absència.

Una altra primavera, sense tu!

Com és possible? No m’ho puc creure...

Els tres primers falciots

Avui he vist els tres primers falciots. Els he vist des del ferrocarril, mentre creuava el Vallès. Ells volaven en el cel de la tarda, encara freda, al meu parer.

Torna el bon temps, doncs...

I jo, que no el sento! Voldria gaudir de l’hivern una mica més.

Equinocci de primavera

Equinocci de primavera

Retorn

Feia més d’un any que no passava la tarda a casa. No recordava les veus, la llum i els colors del capvespre des del meu balcó. Ni la garsa, el pissardi florit o la canalla jugant a la plaça.

Tot està com sempre.

Però el meu paisatge intern ha canviat.

La soledat d’abans no és la d’avui.

Ara fa més fred.

A reveure, maca!

El dol arrossega sentiments que van i vénen. Ara emergeixen, després s'amaguen, per tornar a sorgir, més endavant...

Broten, per sorpresa, d'algun pensament distret, enmig d'una conversa intranscendent, llegint el diari, mirant per la finestra de l'autobús.

Ara saludo la pena amb una abraçada, com una agradable veïna retrobada pels camins del barri. Parlo una estona amb ella i, en separar-nos, marxo amb el regust dolç que et deixen els moments ben viscuts.

A reveure, maca! M'alegro d'haver-te trobat...

Assajo amb els silencis

No trobo paraules.

Em passo el dia carretejant paraules amunt i avall. Me les prenc al vestit, com un fermall. Les deso, plegades, en un estoig amb lavanda i fonoll. Les cuino i en faig confitura...

Tot i així, no trobo paraules, no sé on les he ficat. Vull dir les paraules que necessito per poar la tristor. Una pena muda que rodola pel pit i tot d'una puja a la gola i m'ennuega un instant.

Assajo amb els silencis.

"ànima oberta"

A tots els vents l'ànima oberta

Amb aquest vers de Cèlia Viñas, amb aquest desig tan bellament expressat us felicito el dia.

"amb la Neus en el record"

L’escriptora Sílvia Soler acaba de publicar, a Columna, Un any i mig. “Una novel·la imprescindible sobre la família”, vaig llegir al diari.

Un any i mig és, també, el temps que portem de dol per la meva germana, la Neus.

La novel·la de la Sílvia Soler està dedicada als “amics de sempre, amb la Neus en el record”...

L’emoció de llegir el seu nom cosit a un pensament amorós s’ha estès per la xarxa d’amics i la família com una llambregada lluminosa que ens ha fet vibrar de nostàlgia i tendresa.

Agraïment.

Dolça banalitat

Tanco els ulls i miro de recordar la banalitat d’un dissabte qualsevol, de no fa gaire, encara.

Tanco els ulls i evoco els petons rituals, de salutació i comiat. Miro de recosir bocins de converses intranscendents, amb tocs d’humor, entre espais de silencis.

La dolça banalitat d’un dissabte qualsevol, de sobretaules familiars sobrefilant problemes anecdòtics.

Tanco els ulls amb voluntat de recuperar aquells moments de trobada sense ombres funestes a l’horitzó. Els nostres mals tenien, a curt o llarg termini, solució. O aquesta era l’esperança. Teníem temps, o això ens pensàvem, convençudes de jugar amb la seva complicitat.

Tanco els ulls i miro de retrobar la seva mirada, el tacte suau de la seva galta, el to de la seva veu, la música del seu riure.

Forat del Vent

Hi ha un lloc al Collserola conegut amb el nom de Forat del Vent.

A una banda el Vallès, amb la Mola i el Montserrat, majestuosos. A l'altra costat el pla de Barcelona i el mar. 

L'altra dia hi bufava un vent poderós, que va arrossegar tots els núvols sense deixar ni un vel de calitja damunt l'horitzó. Tot semblava pintat de nou i a tocar dels dits... 

A la falda del turó, ja de baixada, un munt de blancs ametllers, vestits de diumenge. I una ginesta florida. Una de sola.

Compromís

Primer, l'abraçada cordial, afectuosa.

Sí: primer l'acollida incondicional.

Després, si ho vols, parlarem...

Jo t'escolto.

Primer, l'abraçada. Després, t'acompanyaré a sirgar, riu amunt.

Cap de setmana

Una de les coses bones dels caps de setmana és que tenim temps per poder-nos fer abraçades a dojo!

"No us preocupeu"

"No us preocupeu", repetia sovint la meva germana. Aleshores callava, fent del silenci una proposta a viure sense estridències el tram final de la seva vida.

Aquella quietud enmig del dolor i la tristor, la pau que emanava la seva acceptació de la cita indefugible i cada dia més propera de la seva mort, desfermen la meva pena en recordar-la.

Avui fa un any i mig rodó del seu traspàs. Les dates no són res, però el temps és la trama del dol.

Medusa Aurèlia

Salpa de nou, el Medusa Aurèlia, després de tants naufragis.

Renova l'esperança de trobar noves rutes.

Aquesta vegada, sí...

Pausa

Triant les voreres assolellades, he passejat pel barri. Volia tornar a veure, radiant sota aquest cel tan blau, l'immens ametller florit que, des d'un jardí privat, il.lumina la plaça de tots.

He comprat el pa.

Mentre llegia el diari, sento practicar al piano el veí del pis de dalt. De rerefons, altres sons de diumenge.

Plàcida banalitat. Per un moment, el meu petit món té tot el sentit. Sols des d'aquí podré tornar a baixar al carrer per comprometre'm amb les lluites que estimo.

Presència

...Y se quedarán los pájaros cantando.
J.R. Jiménez

Matí de gener

Quantes promeses en la llum d'hivern. Ahir, el vent semblava voler-se-les endur totes. Però no: sols les regirava i canviava de lloc. Quan va deixar de bufar, estaven escampades per tot arreu, disponibles.

Un fermall, uns estalvis, un dibuix

Un munt de coses parlen de tu.

Hi ha les fotos, és clar, però jo em referia a altres veus, les de les coses que m’envolten, a casa, o a la feina o al carrer.

De sobte sento una veu que em saluda i ets tu que em pica l’ullet des d’una distància que no puc mesurar.

Un fermall, uns estalvis, un dibuix... m’evoquen un passeig, un cafè, un regal... o un viatge, una conversa, una proposta... o una discussió, una trobada, un fins dissabte.

Aquesta tarda he tingut ganes d’abraçar-te, però t’has esvaït com una boira.

Una altra ciutat

Anit vam veure la pel.lícula La ciutat morta a casa dels avis. Tres generacions juntes, convocades per les xarxes socials que, després de l'emissió, van tornar a bullir de missatges: trobada a la Plaça de Sant Jaume!

Jo no hi vaig anar. Avui he vist la fotografia de les espelmes enceses, al diari.

M'agrada pensar que hi ha llavors ben vives, en aquesta ciutat, als barris, a les escoles, als centres cívics, a les parròquies... Llavors amb ganes d'obrir-se i de créixer, amb voluntat d'esdevenir fruit. No tot és mort. Hi ha, també, una ciutat viva.

M'agraden aquests joves que ens inquieten amb somnis que crèiem perduts i ara ens els retornen vigorosos i millorats.

M'agraden, sobretot, aquests conciutadans que naveguen per la xarxa i corren a trobar-se perquè la comunitat es fa al carrer, a l'àgora, a l'assemblea, en la proximitat de la pell i la mirada.

Lectura

Llegeixo a l’Ara d’avui dissabte una reflexió de la Sílvia Soler sobre la màgica retrobada amb les persones estimades i absents que una fotografia recuperada a l’atzar ens facilita.

Em commou la lectura d’aquesta nota breu. No són els meus records ni les meves mirades. Però la paraula teixeix un embolcall que fa la mateixa aroma íntima i coneguda a l’amor decantat a través de l’absència.

Si voleu llegir l'article de la Sílvia Soler:

Els que ja no hi són

Poderós encanteri

En alguns llocs no diuen pel nom als nens fins que ja tenen uns anys, en canvi els criden amb un nom despectiu, per enganyar els dimonis i fer-los creure que aquella criatura no és estimada i no té valor. Enganyats, els dimonis no se les emporten, perquè tampoc no les cobegen.

Misteriosa força la del nom d'una persona. Poderós encanteri.

Jo encara no he vençut el pudor que m'impedeix escriure, en aquest bloc, el nom de la meva germana.

Reflexió

A la revista La Marea, del mes de gener (número 23, pàgina 61) hi llegeixo:

Porque escribirnos es, también, una forma de sentir que alguien nos mira mientras sobrevivimos, que todo tiene un sentido, que nada es para  nada.

En prenc nota.

Visita

Aquesta matinada ha tornat a visitar-me la meva germana. Com sempre que ve de visita, s'estava callada i somreia, tranquil.la.

Jo em sentia contenta i admirada perquè, un cop més, em preguntava com podia ser...

Així que ella ha copsat el meu interrogant s'ha esvaït. Aleshores jo he despertat.

Aquestes presències són molt sensibles i sols toleren la claror difusa dels somnis. A la mínima topada amb la llum obliqua de la raó, fugen.

He de tenir-ho present a la propera trobada.

Carta endarrerida per a la Nit de Reis

Repassava correus antics i m’he trobat amb la felicitació que vaig escriure pels Reis del 2012. Passa veloç, el temps. Inevitablement, algunes coses caduquen i hi ha somnis que ja no es compliran. O potser sí...

En record de la meva germana, a qui li va agradar molt l’escrit, avui el penjo al bloc:

Aquesta tarda tot està una mica alterat. Se senten corredisses al pis de dalt, els nens no juguen a la plaça, muda com mai. Els adults ens saludem amb un somriure còmplice als ulls. Es respira un aire diferent al barri.

Al pessebre, la bugadera s’eixuga les mans, el pastor empaita les ovelles cap a la cleda, la filosa recull el fus i la roda, el caganer es corda definitivament els pantalons. Tots tenen una mica de pressa: aquesta  tarda, a hora foscant, arriben ses majestats, els tres Reis d’Orient i els volen donar la benvinguda. Ja l’estrella és a tocar de la cova i un fil de purpurina il·lumina la farina de les muntanyes, la molsa de les valls, el pont damunt el riu de plata.

Estarem atents a les trompetes de benvinguda. Prepararem pa sec i una mica de vi dolç. Llustrarem una vegada més les sabates i tornarem a comprovar que són allà, ben visibles, al peu de  la finestra. Tancarem un instant els ulls, mirant de calmar el cor que, un any més, se’ns esvalota.

Repassarem la carta (una còpia, és clar) on hem escrit els nostres desitjos: per a la família, els amics, la gent del barri i del món… pera tu, per a mi. Sentirem el pessigolleig de la il·lusió, l’esperança, la incertesa…  I anirem al llit amb la confiança que els Reis, savis com són, ens duran allò que més desitja i necessita el nostre cor.

Abans, però, servim-nos secretament una copa de vi dolç i brindem per tots els nostres somnis i, amb la gosadia dels infants, decidim-nos a fer-los realitat.

Fins l’any vinent, amics!

Matí de Reis

Corredisses. Exclamacions de sorpresa. Alegre cruixir dels papers de colors.

Olor a cosa nova i, si pares atenció, un rastre de ferum...

Un any nou

L'home dels nassos, abans de marxar, em va deixar una capsa plena de fruits i un desig: Que els del 2015 siguin abundosos i plens.

Intentem-ho.