Comiat d'abril

Avui bull de verds

el ciment de la ciutat.

S'acomiada abril

Casa de l'ànima 1

Una casa per recollir l'ànima i desar els somnis fins a una nova mudança

Abril, encara

Carícia d'olor

mentre espero, al semàfor:

una mèlia en flor!

Perquè no sé res de tu

Perquè no sé res de tu, t'enyoro.

Perquè entenc que mai no podrem retornar als temps en que compartíem els dies, sento nostàlgia.

Perquè el teu record és viu en les coses de casa i en els amics, em consolo.

Perquè comprenc que tot és efímer i els vents s'ho enduen tot, tinc por i tinc por de perdre't un altre cop.

Perquè he metabolitzat tot allò que em vas donar i ara és una part de mi mateixa, una alegria profunda em fa somriure de nou.

Jo vetllo per tu

Tancaré lluny el drac
Amb el seu malson d'agulles i catèters.
Aturaré el rellotge de compàs implacable
Tindràs tot el temps per jugar i explorar.
- Jo vetllo per tu.

Obriré la finestra al jardí de la lluna.
Viatjaràs lliure, amb l'esperit lleuger
Com les llavors, volaràs
I seràs arbre, font, rosella, merla.
- Jo vetllo per tu.

Creuaràs la nit, sense por.
Cuques de llum, camí de fades,
Esbarts de peixos resplendents en la nit fosca
Et guiaran per nous senders desconeguts.
- Jo vetllo per tu.

El gall matiner et saludarà
Quan hagis travessat el foc, la neu glaçada
Haurà finit el mal, tota fatiga
I el teu riure vibrarà a cada racó de la galàxia.
- Jo vetllo per tu.

Tarda d'abril

Aquesta tarda he treballat a casa.

Com diu Sodo:

No tiene nada

mi choza en primavera

lo tiene todo

(traducció d'Antonio Cabezas)

L'endemà de Sant Jordi

La princesa ha sortit a voltar i ha agafat fred. Tan càlida que semblava la tarda!

Caminava distreta pels camins amples de la seva llibertat quan, de sobte, s'ha sentit una mica perduda (l'abril floria a totes les cantonades, cantava una merla des d'un terrat) i un neguit incert li premia el cor.

A poc a poc, ha refet el camí de tornada al castell. Si ahir era presó, ara és cau on arrecerar-se.

- Què gran era la tarda i què freda la llibertat!, es queixa la princesa al drac, tot arraulint-se al seu costat.

Les roents bafarades del drac retornen l'escalfor a la princesa, que havia agafat fre allà fora, en el món de les incerteses.

Vespre de Sant Jordi

Som castell: fortalesa que es pretén inexpugnable. Això és el que ens fa vulnerables.

Som princesa: presoners de les nostres pors. Això és el que ens fa captius.

Som drac: retenim ferotgement allò que creiem nostre. Això és el que ens fa perdedors.

Som sant jordi: decidits a lluitar contra les adversitats per aconseguir allò que volem. Això és el que ens fa vencedors i ens allibera.

Som rosa: capaços de transmutar l'odi en amor. Per això conservem les espines, per recordar d'on venim.

Que l'olor de les roses us bressoli, aquest vespre.

Botes d'aigua

Avui, matí de pluja. Abril ens regala un dia gris i clar.

Indecisos, tornem a treure la jaqueta mentre ens preguntem si el paraigua, d'aquí a una estona, no ens farà més nosa que servei. 

Una nena, tota rialles, amb unes botes d'aigua de color violeta salta dins d'un bassal. Amb tots dos peus, esclafa l'aigua esquitxant-la per tot arreu. Un, dos, tres! Després ho deixa estar i surt corrents a trobar els seus companys...

Un instant de felicitat. Qui tingués un parell de botes d'aigua, aquest matí!

Berenar de Pasqua

Els meus veïns tenien una gallina francesa que ponia els ous més dolços de la vall. Ous de la xocolata més olorosa i fina.

Li dèiem la Madame. Cada hivern creuava misteriosament els Pirineus per anar a instal.lar-se, poc abans de Pasqua, al corral dels meus veïns.

L'anàvem a veure cap el migdia i ella, amb un moviment de cresta très chic ens fitava amb paciència, però sense poder evitar aquell gest nerviós que, al capdavall, totes les gallines tenen. El cert és que, a primer cop d'ull, semblava una gallina com qualsevol altra. Però no: xerrava un cloqueig elegant i exòtic i, com observava amb entusiasme el meu veí, era absolutament "xarmanta"!

Sols una gallina així de singular podia pondre els extraordinaris ous del berenar de Pasqua. Ous regal i recompensa alhora, secretament portaven la ferma promesa de que la vida retorna.

El berenar de Pasqua era i és una salutació al bon temps...

(La primavera no respecte els cors en dol. Al contrari: ens empeny a renovar l'amor i viure el record amb una esperança de resurrecció que no entenem, però que ens enamora).

Diumenge de Glòria

Repic de campanes. Ona vibrant que ens traspassa i ens enlaira cel amunt. Alguna cosa dins el pit vibra simpàticament.

Quina manera excel.lent, immediata i compartida de comunicar glòria, joia, una irracional alegria. Reverberem i fluïm.

La ressonància va apagant-se i a l'aire queda suspès l'interrogant del misteri de la resurrecció. Un instant de silenci. Després, els sorolls de la confusió.

Damunt de tu només les flors

Campos de fresa: Damunt de tu només les flors

Acompanya la tarda aquesta cançó. Em deixo portar per la nostàlgia i el record. Les flors, ofrenes eternes a la bellesa i l'amor, les dues eines per teixir un sentit al present. 

Quina sort poder disfrutar de la cançó! Gràcies.

Perspectiva

Finalment, avui he penjat la informació sobre el meu perfil.

M'agrada escoltar allò que els altres em diuen que hi veuen. Versions diverses de mi mateixa.

Em fan preguntes per a les quals no sempre tinc una resposta immediata. Mentre hi penso, descobreixo una cosa nova.

Tot perfil suposa, penso, una perspectiva de les moltes possibles. El que avui he penjat està fet des de la taula de casa: pinyes, còdols i petxines; llibes i pinzells. Una capsa amb fils, agulles i tisora. En algun racó, el nexe d'unió a la xarxa.

Hi deuen haver altres perspectives...

Contractura

Quina tarda més complicada, la d'avui! De vegades hi ha coses, imprevistes, que em deixen ben contrariada. A més, ara sembla que la contractura torna a pessigar!

Contrarietat, contractura... Vaig a provar:

"Tinc una contrarietat que em puja per l'esquena i em pressiona les cervicals, de manera que no em deixa girar el cap".

Em sembla que ja ho entenc: si girava el cap, potser podria veure que hi ha altres maneres d'encarar les coses, altres maneres de fer. Aleshores, potser es dissoldria la contractura.

Estic ben contrariada! Què em cal veure i no veig?

Aire de família

Passejàvem per una ciutat que no coneixíem, una mica desorientats. Els noms dels carrers no ens deien gaire cosa fins que ens hem trobat al Carrer Major i seguint-lo hem arribat, com era d'esperar, a la plaça de l'Ajuntament i de l'Església.

No coneixíem la ciutat, però tot ens resultava familiar: el traçat dels carrers més comercials, sense tràfic i amb paviment renovat recentment, el disseny dels parcs, el mobiliari urbà i, sobretot, les botigues, majoritàriament franquícies de marques molt conegudes.

Avui en dia, totes les ciutats s'assemblen. Tot i això, l'aire de cada ciutat, de cada barri, té alguna cosa de particular si saps mirar.

Certament, hi ha èpoques a la vida en que tots els dies s'assemblen. Tot i això, n'hi ha prou en canviar de vorera al tornar a casa després de la feina per a que la mirada hi trobi noves singularitats.

Esborrany

Aquesta tarda he treballat en el meu perfil del bloc. Feia dies que hi pensava i avui he posat fil a l'agulla. Hores de taller. Fer idesfer. Tornar a començar...

Les puntades avancen ràpides i segures fins que alguna cosa les atura. Es desperten els dubtes i un cert neguit, que acompanya la insatisfacció de veure com un exercici que semblava senzill esdevé més laboriós que no em pensava.

I ara recupero els esborranys que havia descartat. Me'ls miro atentament i observo, entre perplexa i divertida com, malgrat tot, sí parlen de mi. Segueixo la ruta que em proposen tot resseguint el fil dispers que la trama oculta. A poc a poc emergeix un retrat secretament versemblant... No sé si "sóc jo", però sens dubte hi sóc.

Fer petons

En català, els petons es fan, rarament es "donen".

Fer un petó és una acció generosa que no parteix del tenir, sinó de la disposició personal (i compartida, si us plau!)

No tinc petons per donar, però sempre que sigui oportú, els puc fer.

Fer petons és un acte creatiu que em permet expressar passió, tendresa, joia, consol. L'arc vital complet de la salutació al comiat.

Enyor

Des de la seva mort, els contratemps i les adversitats, com una mena de mala sort, ens han sortit al pas una vegada i una altra.

De vegades, sembla que l'atzar ens pica l'ullet, burleta.

Serà aquesta una de les formes de l'enyor?

El dia a dia es nega a restablir l'ordre, es rebel.la.

L'absència és l'epicentre del caos. Un forat que tiba de les coses i les fa caure.

Des de la caseta il.luminada al fons del bosc

Cada vegada que em perdo al bosc, baixo a la caseta il.luminada i em poso a les ordres de la bruixa, que em fa treballar de valent.

Endreça armaris! Neteja vidres! Cus i repassa la roba! Treballa a l'hort!

(Desfer-se de tot allò que ha esdevingut innecessari. Descobrir que les coses es poden veure d'una altra manera. Alliberar-se de les costures que m'ofeguen. Aprendre a conrear la paciència més fina).

I escurar la xemeneia: quan de sutge acumulat!

Quan la casa novament respira, torno a la ciutat.

La llumeta al fons del bosc

És habitual, en els contes de fades, que el protagonista (o la protagonista) hagi de sortir de viatge per aconseguir alguna cosa molt valuosa, que li manca. Camina que caminaràs, aviat s'endinsa en un bosc on l'heroi (o l'heroïna) es perd, normalment a hora foscant, car l'absència de llum, en l'atapeïda espessor selvàtica del bosc, confon tots els camins. El (o la) protagonista sent por, desemparament, incertesa, soledat, de vegades plora o està a punt de defallir... quan, tot d'una, en la llunyania recòndita, sembla que una llumeta ofereix esperança... Cap allà se n'hi va i sí: és el llum d'una casa.

Sabem que aquest no és el final del conte. Tot el contrari, just aquí és on comença l'aventura, doncs l'acollidora caseta il.luminada del bosc acostuma a ser la llar d'una bruixa (o un ogre) que ens retindrà durant unes quantes pàgines imposant-nos dures tasques.

La gran promesa rau en que, si aconseguim realitzar les tasques i derrotar la fera que ens reté, podrem sortir del bosc molt més savis (o sàvies), vèncer qualsevol nou obstacle i accedir, finalment, a allò que des del començament estàvem cercant, allò vertaderament valuós per a nosaltres.  

Macedònia de petons

Els petons poden ser de molts tipus. Aquí ens referim als petons fraterns, ideals per compartir en família, ja sigui en ocasions festives o per picar entre hores.

Els petons han de ser ben frescos, altrament resulten embafadors. I també cal que siguin espontanis. Descarteu sempre els petons forçats o de compromís: poden provocar al.lèrgia.

La macedònia de petons, altament terapèutica per les seves propietats energètiques, marida bé amb la joia i amb la tristor.

En canvi, no us recomanem la macedònia com a simple guarnició, ja que acabaríeu notant el regust amarg de la decepció.

PREPARACIÓ:

Combineu petons breus (com més breus, millor) d'enfilall, que són els més gustosos, perquè van tots seguits i fan pessigolles, amb petons de cueta sonora, que esclaten amb un cruixent "muac"!

Serviu-los en una abraçada (pot ser de les grans o de les fortes, ambdues són molt apropiades) guarnida amb dues rodanxes de somriure.

Compte: pot resultar indigesta si es pren en excés.

Fotografia

Riu, tota ella, a la càmera. Els ulls plens de futur i alegria confiada. Una tarda de llum i de sol, res no fa témer la ventada furiosa que se l'endurà per sempre.

Dels sotets penjant

Esplèndid el somriure

Feliç. Traç de llum!

Imperatiu

Passarem i no haurem entès res!

Però, quina intensa emoció quan mires de comprendre una idea nova, tot resseguint el fil de la perplexitat.

Quina felicitat quan penses (ingènuament) que l'has entès i veus les coses d'una manera desconcertantment nova per a tu...

Always act as to increase the number of choices (Heinz von Foerster)

Perdre el fil

Remeno la capsa dels fils. No hi ha manera de trobar el que necessito, el fil escaient per completar un repunt com cal. Les puntades marxaven rítmicament segures i, tot d'una, he perdut el fil.

Em neguiteja, aquesta contrarietat i admeto que no sé com reprendre la costura. Quina inseguretat desvetlla aquesta agulla desenfilada? De quina tossuderia m'allibera?

He perdut el fil. Ja el retrobaré.

L'aventura

A la Grande Bellezza, de Paolo Sorrentino, el personatge de la Santa diu que la pobresa és per viure-la, no per parlar-ne. I després puja l'escala del seu sacrifici graó rere graó, difícilment (amb permís de J. vinyoli). En silenci viu l'íntim sentit del seu treball.

I parlant d'escales, ara em ve al cap allò de Wittgenstein: del que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

(No ens privem, però, d'aventurar-nos al repte de viure-ho).

Conjectures

Què en sabem, de tot plegat? Al cap i a la fi, amb certesa, no res. A tot estirar, a força de descartar els errors una vegada i una altra, versemblances...

Què temptador és quedar-se a les primeres feixes, sota les flors de l'ametller, al sol del migdia! Allà les ombres són curtes; tot sembla clar i segur. Però cal tornar al camí, que és costerut i sovint fa marrada.

Tanmateix, no és fora camí, sortint de la traçada del sender i quan més perdut et sents, que ens és donat copsar alguna cosa veritable?

Convalescència

Finalment, he sortit a passejar, cap al tard. El vespre era càlid i suau. Colles de gent jove, a les terrasses dels bars, reien les promeses del cap de setmana incipient.

La primavera s'enfila, encara tímida però decidida, balcons amunt.

També la meva salut remunta.

La nit arriba de puntetes, silenciosa, a pleret.

Esperança

               El fracaso es una de las bellas artes

PEPIN TRE  

Dol

La retícula de cada dia conté la pena
Un breu orifici:
es vessa tota.

I parlàvem de les flors
Com si res
Mentre tu preparaves el teu viatge.
Ho vas fer tot tan senzill!
Sense queixes
Silenci
Tancament
Fi.

Perfils de WhatsApp

Un mosaic canviant, bocins incomplets d'històries particulars.

A cada foto, una proposta. Un joc, el poema d'una flor o del clar de lluna, la targeta de presentació (aquest sóc jo, aquesta la meva família), una declaració d'intencions o una màscara que ens oculta.

En la successió canviant, tessel.les del propi autoretrat, vaig resseguint el perfil dels somnis.

També jo escric el meu relat.