Taronger

El meu arbre de Nadal: un taronger

Sant Esteve

Fa dos anys et vaig fotografiar a la cuina, preparant alguna cosa del dinar de Sant Esteve. Jo no hi surto, a la foto, però em sento allà mateix. Recordo amb nitidesa el moment: vas aturar-te i somrius a la càmera, amb seguretat, mestressa i senyora, com si res no hagués d'impedir viure moltes vegades, per molts anys, aquella escena nadalenca.

Estàvem a punt de tombar la darrera cantonada, la fatídica, la que ja no ens deixaria tornar enrere i ens faria davallar per la ràpida espiral de la fragilitat, embut que et xuclaria els ànims i el somriure.

Però aquell dia de Sant Esteve estaves magnífica amb els cabells curtíssims, les galtes rodones i els ulls lluents d'esperança.

Dia de Nadal

La llum del sol picava a la finestra i una tórtora cantava nadales des d'algun terrat veí. Ens hem llevat amb ganes de desitjar-nos un bon dia.

A cada minut, el cel es feia més blau i el sol dibuixava estrelles de mil puntes als vidres de les finestres. Per esbandir els cors d'ombres funestes ens hem regalat amb el Messies de Hendel, tot deixant que la música surés per totes les estances de la casa i de l'ànima:

Tremolen vísceres desvetllant memòries i les articulacions es deixen anar. Les arquitectures musicals eixamplen el diafragma i sospires, respires! La pena es condensa i s'evapora i retorna en remolins palpitants que cremen i guareixen ensems.

El silenci misteriós i profund s'omple de llum sonora.

Volen els mocadors... Estol de passerells que amb el seu bategar d'ales fan espai al conhort. Ja esclaten les trompetes: qui pot resistir-se a l'esperança de la resurrecció?

Bon Nadal.

Estrella de Nadal

L'any passat vam ser valents i amb el cor anegat d'ombres i de pena vam encarar les festes amb decisió. Anàvem ben preparats, amb els escuts ben col.locats, com l'esquelet d'un crustaci. Vam viure els Nadals entre boires que esmorteïen el ressò de les estances buides. Els dies van passar sota la manta de l'excepcionalitat, acotxats per la veu atenta, xiuxiuejant dels amics, que no gosaven importunar el dol.

Però aquest Nadal som nosaltres els que no volem importunar els amics i transitem en silenci per una normalitat que ens resulta freda i encara incomprensible.

Ja no carreguem amb escuts. Sense dics, deixem que les ones rodin per les nostres platges i ens omplin les butxaques de sorra i sal.

De vegades, una estrella de mar ens pica l'ullet.

Runners

Avui he afegit al pessebre dues noves figures: una parella de runners.

M’ha semblat oportú, ja que són a tots els camins...

He dit “són”? Volia dir “som”.

Ara mateix surto a córrer!

Solstici d'hivern

De puntetes, el dia més curt s'espolsa les ombres, decidit a créixer.

L'arbre de Nadal

Absent al xivarri nadalenc, el taronger somriu mentre es carrega de fruita que, com bitlles lluents, guarneixen ses branques.

Les taronges, petits sols radiants d'aroma, acompanyen el solstici amb regals d'abundor i plenitud.

Lluny de les fredes muntanyes, el meu arbre de Nadal és el taronger.

La capsa del Nadal

Esperàvem el dia de Santa Llúcia perquè ens baixaven, d'un dels altells del traster, la capsa del Nadal.

De dins hi trèiem les figuretes del pessebre, la cova, el pont. Algunes garlandes, bitlles de colors i unes llesques de suro.

La meva peça preferida era un arbre amb les branques cobertes de menudes boletes de color de rosa, simulant una prunera en flor, potser. A mi em semblava  una joia i em sentia feliç de poder-la plantar al bell mig de la taula, entre els horts, vora el riu de paper de plata.

No recordo què més hi havia, a la capsa, però sí recordo la seva peculiar olor, quan l'obríem. I l'alegria compartida amb la meva germana en retrobar, un any més, les purpurines que ens meravellaven.

La memòria se m'enfila a l'altell i cerca la capsa del Nadal. Em deixo guiar per l'olor i treno novament garlandes d'il.lusió que brindo a la memòria de la meva germana, perquè vull fer-la present aquests nadals.

Fira de Santa Llúcia

Al matí, olor de bosc: molsa, vesc, grèvol, avet.

A migdia, quietud al poblet encimellat al suro. Remor d'oficis, veus del bestiar.

Al vespre, brillen les garlandes de tots colors i els estels amb cua de plata.

A la nit, carrerons buits on dormen els somnis de fireta.

Inquietud

El capvespre és plàcid
i les aigües del port, amansides, callen.
En fer-se de nit, la llum dels fanals, garlanda festiva,
punteja la platja adormida.
Res no fa pensar que en tombar el carrer
l'escullera oculta una mar
roenta, crispada, bullint de neguits enfonsats.

Tota la sal em picava als ulls.

Memòria cordial

Escric "la teva pèrdua" i dubto un moment... He de dir pèrdua o absència?

Prefereixo absència. No hi ets, no tornaràs. Mai més. Però no t'hem perdut. Tot allò que vam viure plegats ens va construir, ens va teixir per dins.

Formes part dels fils de la trama de la meva ànima, que viu al cor. Encara que no pensi en tu, vibren els fils a cada batec i el cor recorda.

La teva absència causa dolor. Però no et perdo. Batega el cor escalfat pel sol de tardor i els teus fils, trenats amb els meus, ressonen harmònicament.

Sol de tardor

Miro per la finestra i m'aturo un moment a contemplar la façana del davant, il.luminada per aquest sol de tardor, tan de través.

Cada dia una mica més baix, transforma les cases i els carrers. Dibuixa arestes, allarga ombres, ressalta contrastos a les cantonades.

Els arbres recullen aquesta llum que minva i preparen la rebuda del solstici amb coloracions càlides que van deixant anar per les voreres.

Una melodia amable que convida a la nostàlgia i al recolliment.

La tria del teu nom

Em recordo recolzada al braç de la butaca, mentre el pare mira un calendari. Em pregunta si m'agrada el nom que acaba de llegir. Li dic que sí. I queda decidit: et diràs així.

Com si hagués triat el nom d'una nina, la meva ànima infantil va intuir que sabent el teu nom et feia meva, perquè me'n sentia, abans de conèixer-te, responsable.

Però els pares, és clar, ja havien brodat el teu nom molt abans. En la tria del nom hi van posar tota l'esperança, tots els projectes, els millors desitjos, l'amor de totes les fades. El nom era la crida que et convocava, des dels seus somnis. I tu anaves prenent forma.

(Dic el teu nom en veu molt baixa, apropant-me a la flama de l'espelma, que tremola amb l'envestida del meu alè).

Aquest matí, a la platja

Corríem feliços amb el vent xiulant-nos a les orelles, saltant els bassals del passeig.

El cel amuntegava grisos que el mar diluïa en verds. Ones de llevant, dibuixant llargues espirals blanques, cantaven poemes tristos.

Un esbarzer de branques nues oferia repòs al vol d'un gafarró...

Aquest matí, a la platja.

Remolins grocs

Amb la ventada
Pluja de remolins grocs
Les fulles cauen

Saba nova

Escolto els meus nebots, joncs que es redrecen vigorosos després de la tempesta.

Quin misteri la vida i la joventut. Admirables els múltiples camins per destil.lar el dolor i l'absència. La joventut empeny i transmuta els estrips de l'esfondrament en nous teixits de colors virolats.

Ni oblit ni resistència. Una saba poderosa i creativa, capaç d'impulsar nova vida.

Els ulls dels meus nebots, plens de projecte, em desvetllen una tendresa infinita que procuro amagar sota un somriure còmplice i confiat.

Boires

La malaltia era una boira que no ens deixava veure cap altra cosa. A les palpentes, caminàvem procurant fer-li a ella la vida amable.

La mort s'esperava discreta, asseguda al sofà i de vegades participava en la conversa, amb complicitat domèstica. Al final se la va endur i, per un moment, ens va semblar que la malaltia havia estat derrotada. Fi del patiment.

Però la boira no escampava. Esmorteïa el dolor i, si per un moment s'esvaïa, la crua nuesa de l'absència ens colpia amb força.

I així vam viure el primer any.

Encara ara la boira ens embolcalla i molt lentament es desfà. Per això ara la pena ens és més freda. Sense les humitats protectores, sota un sol radiant, fiblen com espines les àrides visions d'escenaris coneguts i estimats on ella no hi és.

Follet domèstic

Des de fa uns dies, tinc problemes de connectivitat, de bateries que es descarreguen en un sospir, d'antenes que no reben senyal, ràdios que perden sintonia i un ordinador que no vol funcionar.

El follet de casa ens tenia acostumats als sus jocs d'amagar tisores, desordenar calaixos o fer-nos la traveta amb el pal de l'escombra. Ara, a més, s'entreté a embolicar els cables i enredar amb la wi-fi. És una molèstia irritant.

Una contractura antiga torna a mossegar-me les cervicals. No sé si hi tindrà res a veure.

La cartera

Ens van fer la primera foto. Acabaves de néixer i jo et mirava, des dels meus petits tres anys, seriosa.

Repassàvem l'àlbum i rèiem del meu perfil interrogant: i a partir d'ara, què? sembla que pensi, amb un xic d'aprensió.

Eres tan menuda! Al teu costat, jo em veia molt gran.

Aviat et vaig adoptar, per sempre.

En una altra foto. Pocs mesos més tard, tu ets una boleta riallera ajaguda al bressol i em mires entusiasmada. Jo ric a la càmera, amb la meva primera i novíssima cartera per anar a escola.

I ara penso, mirant el teu mirar, que potser tu em vas adoptar abans, sense condicions.

Sense tu, jo no haguera esdevingut el que sóc avui. Sense tu, continuo el meu viatge (on és la meva cartera?) i allò que seré a partir d'ara es construirà al voltant de la teva absència.

Fruits vermells

De l'arboç al grèvol, els fruits vermells van puntejant les branques del bosc durant els mesos de tardor.

La llum i el foc, en replegar-se per dormir el son de l'hivern, van deixant penyores als esbarzers, promeses del seu retorn, mentre la terra es refreda.

A les sis ja és fosc

M'agraden els dies minvants i de capvespres ràpids que llancen la fosca damunt la gent encara atrafegada pels carrers.

Com no fa fred i el vent que bufa no espanta, passejants de tota mena aprofiten les botigues obertes i plenes de llum per voltar i allargar la tarda.

Però on no hi ha botigues, els carrers són buits. On s'acaben els fanals, els camins s'endinsen en la negror de la nit.

Si no tens una llar on arraulir-te deu ser trista i feixuga la crescuda de les ombres.

Amb les mans a les butxaques

Un altre dilluns. La tardor avança, discretament.

Vaig a treballar, prenc el cafè en bona companyia i torno a casa tot passejant, amb les mans a les butxaques.

Miro els arbres dels carrers, ja grocs o sense fulles, recullo bocins de conversa que aviat s'esvaeixen, saludo al botiguer del xamfrà.

Tot d'una, la melodia d'una veu que passa, l'olor de la castanyera o algun reflex que no sé precisar em fan recordar la meva germana.

Acullo amb tendresa aquest pensament i somric al record, amb les mans a les butxaques.

De bracet

Ella se'm penjava al braç, amb alegria, i durant una estona caminàvem plegades.

Em tibava una mica, lleu pressió. Dos cors, dos projectes ben vius i diferents caminant acompassadament i de bracet.

Ara camino sola. M'acompanya el seu record, però no emtiba. Ja no som dos cors. El seu projecte s'a fos.

9N

Són com de fireta, com aquelles joguines de cartró improvisades i provisionals que, malgrat tot, ens feien feliços perquè ens permetien somniar i assajar allò que volíem ser.

Una barca, un castell, una cuineta, un cavall... El cartró no ens decebia gens. Sabíem que era cartró, ningú no ens enganyava. Nosaltres hi posàvem il.lusió, voluntat de jugar i entre tots anàvem construint un relat canviant, mòbil, integrador, poètic... I contents, perquè era la nostra història.

També ens engresquen, avui, aquestes urnes de cartró!

Olor de cafè

L'olor de cafè del matí festiu, millor si encara ets al llit. Olor acollidora, d'embolcalls assolellats o de pluja gris, benvinguda íntima al nou dia.

L'olor de cafè al bar, abans d'entrar a la feina. Olor sorollosa i cromada, escumosa, ensucrada de somnis encara no dissolts que allarguen com fils les seves veus i es barregen amb els titulars del dia. Glop de privacitat, gepeesse que t'ubica, novament, al món.

L'olor de cafè a la tarda, escapada furtiva a la cafeteria cèntrica, avantsala de tot, de qualsevol cosa: confidències, amors, comiats, retrobades, il.lusionada espera o preuada solitud envoltada de gent desconeguda.

L'olor de cafè a la sobretaula del diumenge, amb notes de caldo, rostit i cava. Olor carregada de tertúlia i un xic de somnolència, mentre roden i dringuen les culleretes, desacompassadament.

(Però la que més m'agrada és la d'una estona abans, a la cuina, quan preparava la cefetera i l'aroma pujava barrejada amb l'olor dels fogons de casa. Olor privada, la del temps cuinat, convocatòria atàvica que aplega el clan).

Copio

Veig que una amiga ha penjat al perfil del wassap una foto on ella abraça la seva germana.

Les miro i les veig tan guapes, tan somrients, tan properes semblen l'una a l'altra!

Una cremor suau em pica al pit i penjo al meu perfil una foto on, somrient, m'abraço a la meva germana. Era una tarda de febrer, un cap de setmana molt especial, encara no fa dos anys.

L'endemà d'aquella tarda començaren a créixer les obres...

Una cremor suau em pica al pit mentre el cap em bull amb paraules inquietes que protesten perquè volen construir pensaments futurs on sortim totes dues i no poden.

Magrana

Per la seva forma antiga i coronada.

Per la seva manera lenta de madurar sense podrir-se, tot transformant els colors, la pell, com una dama aristocràtica i elegant que envelleix sense ensurts.

Pels grans com robins (tòpic inevitable) fosforescents (manllevat de Segarra) i de tacte polièdric que et salten als dits quan retires el tel groc, finíssim, delicadament enganxat a les perles que, com uns enagos, recull.

Per aquest cruixir de bombolletes que esclaten en mossegar-les i t'omplen la boca d'aigua grana... I per la sorpresa de la fusta, al final.

I potser també pel seu gust lleugerament acidulat i poc aromàtic.

Vet aquí perquè m'agraden les magranes.

Dia de Difunts

Miro la flama tremolosa créixer amunt, intermitent, a glops de plasma, panteixant.

Deixo que l'espelma cremi tota la cera olorosa fins que ja no queda ble i la flama minva i esdevé un sol punt blau, com un estel de lluents anells incandesents.

Acompanyo la lenta extinció de la flama, fins al seu darrer batec.

Aviat encendré una nova espelma. Repetiré el gest. Cercaré consol a recer de la metàfora.

Diada de Tots Sants

Diada de Tots Sants, la mare ens convida a dinar.

M'estava a la cuina, triant una magrana, quan mon pare treu el cap per la porta i li demana a ma mare:

- Et faig alguna cosa?

- No, no... No cal que facis res!

Ell s'ho pensa un moment i hi torna:

- Et faig una abraçada?

S'abracen tots dos, rient.

Sento com, a un pas del plor, la rialla allibera el vol d'un munt de papallones tristes.

Castanyada

Fa un any, les dolces castanyes tenien un regust amarg d'enyorances tendres. Astorats, miràvem la tardor anterior i ella caminava amb nosaltres, per la fageda, riallera.

Avui, les dolces castanyes em semblen insípides. Miro enrere i sols puc dir que, fa un any, ella ja no hi era.

Vels de mudança

Vels de mudança
càlida llum batuda
escuma als arbres

Vermell

La tardor avança
encenent les capçades
a les fagedes

Sender

Sota els grocs bedolls
grisa mola abatuda
d'un jove senglar

Les Patidoli

La Patrícia i la Dolors són biòlogues fascinades pel sòl marí. Estudien amb paciència i rigor la posidònia. Viuen en una petita cabana de fusta, envoltada d'enormes baladres de tots colors. A la bústia de l'entrada, escrit a mà hi llegeixes: Patty-Dolly. Així és com es fan dir. Per això tothom les coneix com "les Patidoli"

Les Patidoli

Fernanda

A la Fernanda li agrada escoltar les explicacions poètiques i extravagants del seu marit, en Narcís, amb qui porta molts anys de casada. Ell parla sorprès per un món sempre fascinant i ella l'escolta atenta, un xic admirada, com si fos la primera vegada que li sent dir el que diu. Estan enamorats.

Quan en Narcís conclou la seva dissertació, la Fernanda penja la mirada a l'infinit i resta uns segons en silenci, assaborint, sembla, les paraules del seu marit. Aleshores estira les cames, es passa les mans pels cabells i salta de la butaca tot dient que puja a treballar una estona.

L'estudi de la Fernanda té una finestra tan ampla com la taula, però de poca alçada. És un rectangle estret obert a la seva mirada, quan ella aixeca el cap de la pantalla de l'ordinador.

Quan marxo, ja fosc, des del carrer miro la finestra de la Fernanda i veig els seus cabells vermells il.luminats pel flexo. La imagino concentrada en l'altra passió de la seva vida: l'economia del coneixement imperfecte.

La Fernanda

Narcís

Casat amb la Fernanda, viuen a dalt de tot del carrer, en un casalot pigallat amb mil finestres de totes les mides possibles. Cada una de les finestres té un nom propi perquè cada una, explica en Narcís, ofereix una visió particular del món. Així, la visió dels terrats des de la finestra Aurèlia, per exemple, és ben diferent de la que es contempla des de la finestra veïna, Desolació. Jo no acabo de copsar la diferència. M'intriga, li ho confesso a en Narcís i ell, en resposta, em somriu pacient, brandant el cap comunicant comprensió... i em proposa un cafè, com una mena de compensació.

En Narcís

L'Angeleta

L'Angeleta

L'Angeleta vivia damunt les roques, tan vora l'aigua que els dies de tempesta, assegurava ella, la casa se li omplia de peixos. Exagerava, potser, però a nosaltres ens semblava versemblant.

Ens convidava a berenar pa amb oli i sal, tot assegurant-nos que aquesta era la menja preferida de les sirenes, que, com ella mateixa, eren vegetarianes.

L'amistat de l'Angeleta amb les sirenes venia d'antic, de tota la vida. Les sirenes, com tothom sap, no tenen edat. No són ni velles ni joves, ens explicava l'Angeleta. Les sirenes són, simplement. Neden i canten. Viuen als amagatalls dels roquissars marins i no els agrada sortir a les fotos. Per això fugen dels banyistes, aclaria.

A ca l'Angeleta sempre hi havia una bufanda a mig fer, per a una sirena, ens explicava, que patia molt de la gola i quan la tramuntana bufava en dijous, la deixava afònica. Aleshores, en lloc de cantar encisadorament com ho fan les sirenes, li sortien uns esgarips que espantaven tothom. En una ocasió em va regalar una bufanda de color verd alga i jo em vaig sentir com una sirena. Encara la porto, si bufa tramuntana.

L'Angeleta tenia la pell tota pigada i duia els cabells, blancs, sempre trenats sota un barret que li ombrejava els ulls petits i negres: dos pous que semblaven engolir-se la llum per transformar-la en rialla balladora.

Nosaltres no coneixíem ningú que es digués Angeleta, per això el seu nom ens semblava del tot original i adient. An-jaleta, sentia jo, era un nom ben marí, amb regust d'escumes i bategar d'ones.

Mirada

Ella em mira somrient, des del marc de la tableta.

Amb els dits li amplio els ulls i un batec enyorat em retorna, per un instant, la llum única del seu projecte. El seu projecte...

I després aquest silenci, per sempre més.

Una altra tarda d'octubre, xafogosa i tèrbola de calitges.

Atzucac

Com m'agradaria estendre els braços i tornar-la a abraçar (ara corregiria la meva turpitud, sabria com cuidar-la, li parlaria amb més coratge...)

Jo gaudiria del retorn mentre ella tornaria a patir i a viure una tristesa que jo no podria apaivagar.

M'acomiado d'aquest carrer sense sortida on m'ha dut una nostàlgia insensata, buida de compassió.

Que descansi en pau, la nostra estimada.

Inici de tardor

Ha plogut tota la tarda. Quina meravella de tardor! Diumenge, llegint, a casa. De manual.

Demà comptarem fulles a les voreres i, si surt el sol, jugarem a entrellucar grocs a les capçades dels arbres.

Les tardes tenen pressa per marxar i es deixen tots els llums encesos.

Migració

Fa dies que busco, mirant al cel, algun falziot que s'hagi quedat endarrerit.

Encara fa calor però ja les primeres hores del matí són fosques i els capvespres breus. 

Ells han volat cap a terres més il.luminades.

Música

Escoltava música quan, de cop, una finestra va obrir-se de bat a bat a una vivència del passat, tan nítida, tan intensa, tan fugaç!

El pensament resta atordit però el cor ja s'hi aboca amb una comprensió veloç i assedegada capaç de beure's d'un sol glop el que els meus ulls no poden veure.

Vaig sentir el puny de la ventada al mig del pit i es desfermà el plor.

Boira

Fem un cercle i en comencem un altre. Ens allunyem de l'esdeveniment que va capgirar les nostres vides. 

Miro enrere, un any enrere. I ella ja no hi era! 

Miro enrere, un any anrere, i veig una boira espessa. Com vam poder avançar amb aquella boira?

Hem completat un cercle. Hem canviat coses, novetats que ja són costums, sense ella.

Aquest sentiment, no sé quin nom posar-li.

Espera

Estic atenta als camvis de la llum, que no pot ocultar l'anhel d'allargar les ombres i daurar els arbres.

S'atança l'equinocci amb el seu pla de mudances i acomiadarem els falziots, un altre cop.

També jo anhelo daurats i ombres on poder recollir-me i escoltar la veu íntima del record, dolç com la magrana.

Una veïna

Una gata veïna

Pizzicato

En Pizzicato, damunt les cordes

Diada 2014

M'he vestit de vermell i m'he deixat seduir per l'alegria col.lectiva dels carrers i m'he fusionat amb la disciplinada emoció del tram!

Aparador

Miro un aparador, amb l'atenció distreta i, a poc a poc, emergeix una figura que capta la meva atenció: sóc jo mateixa reflectida al vidre. No em coneixia aquest  gest... i ara m'observo, encuriosida.

L'aparador ha esdevingut mirall.

Sovint passa, això, pensaves que et referies a altres coses i resulta que, en realitat, no parles sinó de tu mateixa...

(Santa Teresa va escriure:

Son tan oscuras de entender estas cosas interiores que forzoso habré de decir muchas cosas superfluas y aun desatinadas para decir alguna que acierte)

Xafogor

La tardor s'insinua i ens envia missatges curts, com de passada, aprofitant la fresca del matí, la caiguda pausada d'una fulla de plàtan, el verd esgotat dels lledoners. S'insinua, també, en el biaix de la llum que ja va prenent un to daurat, convidant al recolliment.

Les tempestes passen, com marca l'almanac. I després torna a sorti un sol tebi, enganxat a calitges humides.

Que jo recordi, és la característica del retorn de les vacances: xafogor.

Tornarem a témer, com cada any, que la xafogor s'instal.li fins a la castanyada.

Banalitat

Sentia nostàlgia i, sense adonar-me'n, m'he vist esperonada per... ho confesso: pel nou eslògan d'Ikea!

Hi ha una cosa bona que es desvetlla, diu el catàleg. I la meva imaginació s'ha enlairat...

I aquell altre? De fa un any, penso... Com era? Comença una cosa nova? I la imaginació cada cop més amunt...

Què voleu? El dol, de vegades, és tan banal com això.

(Més tard, quan ho explico a una amiga, m'emociono. Qualsevol camí és bo per la nostàlgia)

La dels freixes a l'entrada

Veus? És aquella, la dels freixes a l'entrada.

La primera presentació està feta i la casa comença a distingir-se, peculiar i única, a la meva mirada.

Aviat en sabré més detalls, a mesura que ens anem coneixent i la sàpiga escoltar. Les cases sempre tenen un munt d'històries per contar que són, també, la història de les persones que hi viuen.

Un forat a la canonada, la merla que es menja les cireres del jardí, la veu jove del riu que passa a frec dels murs, l'aranya persistent a la barana... Poden ser bocins d'un relat feliç o dissortat. No hi ha dificultat com tampoc no hi ha ventura al marge del diàleg de la casa amb els seus habitants.

I és amb ells que, a poc a poc, aprenc a estimar els secrets deliciosos de cada racó fins arribar al cor de la llar, a la brasa invisible que to ho il.lumina i escalfa amb batecs amorosos que van i tornen, rítmicament, bressolant l'ànima. La hospitalitat teixida amb la paraula m'ofereix el caliu, el to, la veu íntima de la casa, que compartim amb plaer.

Les cases més boniques són les que tenen una història d'amor per contar.

La casa dels freixes a l'entrada és una casa molt bonica.

Adéu, agost

S'acaba agost.

Comencen altres rutes i sento palpitacions animades pels aires renovats, que porten olor de cosa nova.

Inevitablement, coses noves... I l'estimat nus a la gola, que no rebutjo. Al contrari: deixo que em cremi i m'acompanyi una estona mentre veig, amb tristor, com s'allunya la costa de l'excepcionalitat, territori on he viscut durant un any...

(Per un moment, el nus baixa a l'estómao vull marxar!)

M'esquitxa una onada fresca, irreverent, que em fa riure.

Cordialment

Va ser el dia del seu sant. Mentre baixàvem del cim, en conversa cordial compartíem records...

Peix de roca

El sender es fa planer vora el riu. Ensopego amb una pedra!

Retrat

La Jana, poetessa de 10 anys, ha vingut a casa i m'ha regalat aquest dibuix.

Rovell

Trobo a la meva mare plorosa. Ha estat mirant records de la meva germana.

Com parlant per a ella mateixa, em diu:

- Ha passat pel món... i ja està...?!

Poques paraules, que ho diuen tot.

Silenci suspès d'un interrogant sense resposta; d'una sorpresa que no es resol.

És el rovell del dol.

M'assec al seu costat i li premo la mà, sense dir res.

Biodiversitat

Així que em veu les intencions, l'aranya solitària marxa indignada. I amb raó: per què jo, una nouvinguda, he de foragitar-la del seu racó?

Quan ja no miro, ella retorna, tossuda i pacient, a les seves filatures.

Les formigues, en canvi, m'ignoren. Van a la seva i avancen com un sol cos, com una serp gegant que, fent filigrana, ara es desmunta, ara es recompon i no es deixa escletxa sense inspecció. Les pots distreure una bona estona, però tornen. I guanyen.

I el dragó. Jo no sé d'on surt ni a on es retira, però a l'hora de la fresca és allà, al costat del fanal i molt quiet ens observa. Respectuós etòleg que no gosa intervenir per no alterar els costums dels animals que estudia.

Dic "casa meva" però ells ja hi eren quan jo he arribat, després de molts mesos de no ser-hi.

Racons

Compartiem dies d'estiu en aquesta casa.

L'any passat, tot tan recent, no vam saber estar-nos-hi. 

Aquest agost hem reobert finestres i deixem que la llum passegi pels racons.

Corbes suaus del record aturat en les teves coses. Petits detalls, bocins que canten la teva cançó amb veu de sal i de pins.

De sobte, l'aresta tallant del buit. Silueta seca, fosca, indefugible.

Riem amb les mateixes coses de sempre, un any més...

I guardem un silenci abatut en un raconet del cor.

Pluja d'estels

Hi havia tanta lluna, la nit era tan clara, que no hi hauria pluja d'estels.

Vaig somniar que ella entrava a l'habitació, amb el seu vestit turquesa i els cabells, llargs i foscos, recollits en una cua.

Sobtada i feliç em vaig despertar... Va ser un somni curt, va durar un instant. Ella va passar fugaç, deixant-me un traç lluminós com un estel.

Lluna puntual

Ahir, la lluna es gronxava mentre contemplava la posta de sol.

Una casa de l'ànima per a ella

10 d'agost: ... I va arribar a la seva casa de l'ànima

Papallones blanques

8 d'agost: al sol de la tarda, el vol de papallones blanques

Camí del molí

A la tarda, núvols llampegants anunciaven noves tempestes i, a la plaça, les converses reprenien la sorpresa habitual davant d'un cel tan poc estiuenc.

La pluja no arribaria fins a la nit. Encara ens va donar temps de baixar el camí del molí i arribar-nos a la casa abandonada. Vam seure al pedrís, davant l'era plena d'herbes sense dallar.

Una casa abandonada es desfà a poc a poc. Si un dia va ser llar, el corc de l'absència i l'oblit va fent forat fins que els seus murs s'esfondren. 

Què manté encès el foc d'una casa? Quins vents apaguen la flama i escombren les cendres? Quants hiverns fan falta per a que el caliu s'escoli definitivament?

Quatre d'agost: anell de comiat

L'anell del comiat

Trau

I si, enlloc de voler tancar el forat dolorós de l'absència, en fes un trau, amb les vores ben repuntejades?

Aleshores, un bonic record, un somni dolç, un pensament nostàlgic, me'l podré cordar al trau i serà com dur un botó o una flor a la solapa de l'ànima.

El forat hi serà sempre, així mateix l'absència... Però no serà mancança ni cicatriu dolorosa; el trau esdevindrà obertura a una presència cordada amb mi.

El fil que sutura

Passen els mesos i aviat farà un any de la seva mort.

El dol no es fa des de la ment que pensa. Són uns altres teixits els que s'han d'ordenar al voltant de la ferida, d'aquest forat inexplicable... I cosir la cicatriu que es reobre una vegada i una altra.

Un fil pacient sutura, però la raó sempre fa tard. Quan hi arriba, vol explicar-ho tot i parla perquè no sap callar, però la sutura es fa des d'un altre lloc.

(I ara sento que em tiba aquest fil i alguna cosa em suggereix... Demà ho escric)

Decisió

El 26 de juliol, la festa de Sant Joaquim i Santa Anna, ella va prendre la decisió.

Migranya

Vibren les coses al més lleu contacte del pensament, escampant ressonàncies que colpegen, com àcids martells, les cordes de la memòria, dolorosament.

Abans que la meva consciència accedís al record, el emu cap ja s'esberlava en fatigosa migranya. La pena cerca els seus viaranys, encara que hagi de fer marrada.

S'apropen els dies d'aniversari trist.

Mirades

La raó sap dibuixar en perspectiva. Sap ubicar les coses que van passar, en la distància de les hores, dies, setmanes i mesos. Sap que a més distància, més petites es veuen les coses. Tot conserva la mateixa proporció, però és més petit, més petit, més petit... I així, una cosa molt grossa aquí, en la llunyania pot quedar reduïda a un puntet minúscul.

El cor, en canvi, no en sap. Per ell, les quantitats no signifiquen res i la distància no és mesurable. Si una cosa és viscuda com molt grossa, s'ha de representar així, molt grossa, per molt de temps que hagi pogut passar. Per això, en la perspectiva del cor, les coses es deformen, ja que no conserven les primeres proporcions.

L'absència, per exemple, d'una persona estimada, com podria arribar a dibuixar-se amb un sol puntet?

De vegades, els càlculs de la raó i les valoracions del cor s'entortolliguen i es fan un embolic. Altres vegades, però, es superposen els plans harmònicament i el resultat és bonic i reconfortant.

Entrenem, pacientment, la mirada.

Espiral

Avancen els dies amb la lògica lineal del calendari, que ens allunya dels escenaris dolorosament estimats.

El temps que mesura el calendari no es correspon amb el temps íntim del dol, que avança en espiral i enrotlla la distància plegant-la sobre ella mateixa, com si volgués comprimir-la, amb vanes i puerils esperances.

El dolor busca paraules per digerir la pèrdua, per assimilar el mai més, per comprendre que no hi ha retorn. Paraules per bastir aixoplucs provisionals que duren una volta d'espiral i, quan s'esvaeixen, et retornen a la perplexitat muda.

(Miro les seves fotografies i encara em pregunto com és possible... ?!)