Aquest matí, a la platja

Corríem feliços amb el vent xiulant-nos a les orelles, saltant els bassals del passeig.

El cel amuntegava grisos que el mar diluïa en verds. Ones de llevant, dibuixant llargues espirals blanques, cantaven poemes tristos.

Un esbarzer de branques nues oferia repòs al vol d'un gafarró...

Aquest matí, a la platja.

Remolins grocs

Amb la ventada
Pluja de remolins grocs
Les fulles cauen

Saba nova

Escolto els meus nebots, joncs que es redrecen vigorosos després de la tempesta.

Quin misteri la vida i la joventut. Admirables els múltiples camins per destil.lar el dolor i l'absència. La joventut empeny i transmuta els estrips de l'esfondrament en nous teixits de colors virolats.

Ni oblit ni resistència. Una saba poderosa i creativa, capaç d'impulsar nova vida.

Els ulls dels meus nebots, plens de projecte, em desvetllen una tendresa infinita que procuro amagar sota un somriure còmplice i confiat.

Boires

La malaltia era una boira que no ens deixava veure cap altra cosa. A les palpentes, caminàvem procurant fer-li a ella la vida amable.

La mort s'esperava discreta, asseguda al sofà i de vegades participava en la conversa, amb complicitat domèstica. Al final se la va endur i, per un moment, ens va semblar que la malaltia havia estat derrotada. Fi del patiment.

Però la boira no escampava. Esmorteïa el dolor i, si per un moment s'esvaïa, la crua nuesa de l'absència ens colpia amb força.

I així vam viure el primer any.

Encara ara la boira ens embolcalla i molt lentament es desfà. Per això ara la pena ens és més freda. Sense les humitats protectores, sota un sol radiant, fiblen com espines les àrides visions d'escenaris coneguts i estimats on ella no hi és.

Follet domèstic

Des de fa uns dies, tinc problemes de connectivitat, de bateries que es descarreguen en un sospir, d'antenes que no reben senyal, ràdios que perden sintonia i un ordinador que no vol funcionar.

El follet de casa ens tenia acostumats als sus jocs d'amagar tisores, desordenar calaixos o fer-nos la traveta amb el pal de l'escombra. Ara, a més, s'entreté a embolicar els cables i enredar amb la wi-fi. És una molèstia irritant.

Una contractura antiga torna a mossegar-me les cervicals. No sé si hi tindrà res a veure.

La cartera

Ens van fer la primera foto. Acabaves de néixer i jo et mirava, des dels meus petits tres anys, seriosa.

Repassàvem l'àlbum i rèiem del meu perfil interrogant: i a partir d'ara, què? sembla que pensi, amb un xic d'aprensió.

Eres tan menuda! Al teu costat, jo em veia molt gran.

Aviat et vaig adoptar, per sempre.

En una altra foto. Pocs mesos més tard, tu ets una boleta riallera ajaguda al bressol i em mires entusiasmada. Jo ric a la càmera, amb la meva primera i novíssima cartera per anar a escola.

I ara penso, mirant el teu mirar, que potser tu em vas adoptar abans, sense condicions.

Sense tu, jo no haguera esdevingut el que sóc avui. Sense tu, continuo el meu viatge (on és la meva cartera?) i allò que seré a partir d'ara es construirà al voltant de la teva absència.

Fruits vermells

De l'arboç al grèvol, els fruits vermells van puntejant les branques del bosc durant els mesos de tardor.

La llum i el foc, en replegar-se per dormir el son de l'hivern, van deixant penyores als esbarzers, promeses del seu retorn, mentre la terra es refreda.

A les sis ja és fosc

M'agraden els dies minvants i de capvespres ràpids que llancen la fosca damunt la gent encara atrafegada pels carrers.

Com no fa fred i el vent que bufa no espanta, passejants de tota mena aprofiten les botigues obertes i plenes de llum per voltar i allargar la tarda.

Però on no hi ha botigues, els carrers són buits. On s'acaben els fanals, els camins s'endinsen en la negror de la nit.

Si no tens una llar on arraulir-te deu ser trista i feixuga la crescuda de les ombres.

Amb les mans a les butxaques

Un altre dilluns. La tardor avança, discretament.

Vaig a treballar, prenc el cafè en bona companyia i torno a casa tot passejant, amb les mans a les butxaques.

Miro els arbres dels carrers, ja grocs o sense fulles, recullo bocins de conversa que aviat s'esvaeixen, saludo al botiguer del xamfrà.

Tot d'una, la melodia d'una veu que passa, l'olor de la castanyera o algun reflex que no sé precisar em fan recordar la meva germana.

Acullo amb tendresa aquest pensament i somric al record, amb les mans a les butxaques.

De bracet

Ella se'm penjava al braç, amb alegria, i durant una estona caminàvem plegades.

Em tibava una mica, lleu pressió. Dos cors, dos projectes ben vius i diferents caminant acompassadament i de bracet.

Ara camino sola. M'acompanya el seu record, però no emtiba. Ja no som dos cors. El seu projecte s'a fos.

9N

Són com de fireta, com aquelles joguines de cartró improvisades i provisionals que, malgrat tot, ens feien feliços perquè ens permetien somniar i assajar allò que volíem ser.

Una barca, un castell, una cuineta, un cavall... El cartró no ens decebia gens. Sabíem que era cartró, ningú no ens enganyava. Nosaltres hi posàvem il.lusió, voluntat de jugar i entre tots anàvem construint un relat canviant, mòbil, integrador, poètic... I contents, perquè era la nostra història.

També ens engresquen, avui, aquestes urnes de cartró!

Olor de cafè

L'olor de cafè del matí festiu, millor si encara ets al llit. Olor acollidora, d'embolcalls assolellats o de pluja gris, benvinguda íntima al nou dia.

L'olor de cafè al bar, abans d'entrar a la feina. Olor sorollosa i cromada, escumosa, ensucrada de somnis encara no dissolts que allarguen com fils les seves veus i es barregen amb els titulars del dia. Glop de privacitat, gepeesse que t'ubica, novament, al món.

L'olor de cafè a la tarda, escapada furtiva a la cafeteria cèntrica, avantsala de tot, de qualsevol cosa: confidències, amors, comiats, retrobades, il.lusionada espera o preuada solitud envoltada de gent desconeguda.

L'olor de cafè a la sobretaula del diumenge, amb notes de caldo, rostit i cava. Olor carregada de tertúlia i un xic de somnolència, mentre roden i dringuen les culleretes, desacompassadament.

(Però la que més m'agrada és la d'una estona abans, a la cuina, quan preparava la cefetera i l'aroma pujava barrejada amb l'olor dels fogons de casa. Olor privada, la del temps cuinat, convocatòria atàvica que aplega el clan).

Copio

Veig que una amiga ha penjat al perfil del wassap una foto on ella abraça la seva germana.

Les miro i les veig tan guapes, tan somrients, tan properes semblen l'una a l'altra!

Una cremor suau em pica al pit i penjo al meu perfil una foto on, somrient, m'abraço a la meva germana. Era una tarda de febrer, un cap de setmana molt especial, encara no fa dos anys.

L'endemà d'aquella tarda començaren a créixer les obres...

Una cremor suau em pica al pit mentre el cap em bull amb paraules inquietes que protesten perquè volen construir pensaments futurs on sortim totes dues i no poden.

Magrana

Per la seva forma antiga i coronada.

Per la seva manera lenta de madurar sense podrir-se, tot transformant els colors, la pell, com una dama aristocràtica i elegant que envelleix sense ensurts.

Pels grans com robins (tòpic inevitable) fosforescents (manllevat de Segarra) i de tacte polièdric que et salten als dits quan retires el tel groc, finíssim, delicadament enganxat a les perles que, com uns enagos, recull.

Per aquest cruixir de bombolletes que esclaten en mossegar-les i t'omplen la boca d'aigua grana... I per la sorpresa de la fusta, al final.

I potser també pel seu gust lleugerament acidulat i poc aromàtic.

Vet aquí perquè m'agraden les magranes.

Dia de Difunts

Miro la flama tremolosa créixer amunt, intermitent, a glops de plasma, panteixant.

Deixo que l'espelma cremi tota la cera olorosa fins que ja no queda ble i la flama minva i esdevé un sol punt blau, com un estel de lluents anells incandesents.

Acompanyo la lenta extinció de la flama, fins al seu darrer batec.

Aviat encendré una nova espelma. Repetiré el gest. Cercaré consol a recer de la metàfora.

Diada de Tots Sants

Diada de Tots Sants, la mare ens convida a dinar.

M'estava a la cuina, triant una magrana, quan mon pare treu el cap per la porta i li demana a ma mare:

- Et faig alguna cosa?

- No, no... No cal que facis res!

Ell s'ho pensa un moment i hi torna:

- Et faig una abraçada?

S'abracen tots dos, rient.

Sento com, a un pas del plor, la rialla allibera el vol d'un munt de papallones tristes.