La noia dels mocadors

Triava la tela amb cura. Combinava els colors, la textura, els estampats. Color de corall, flors, blau turquesa, lunars o ratlles...

Estudiava, també, la forma del nus, la corba del llaç.

L'aturaven als passadissos de l'hospital: On ha comprat aquests mocadors?

I ella explicava com s'ho feia... La manera de lligar-ho, veus? I un repunt aquí, una pinça més avall i potser, també, una adreça de confiança.

Confidències de dona a dona. Complicitats en el tortuós camí de la por. Gestos compartits com ponts estesos damunt les incerteses íntimes de la malaltia.

Mocadors virolats, banderes no imposades de la lluita personal i quotidiana per la superació. Mocadors que parlaven del desig i el goig de ser dona. Fins als darrers dies, metàfora de la voluntat de viure.

Què bonica, la noia dels mocadors, estimada nostra!

Amor

Com el músic que afina l'instrument i amb atenció cerca possibles dissonàncies,

Com el ciclista té cura de la bicicleta i es concentra, peça a peça, en la neteja,

Així he vist al meu veí netejar, amb cura i atenta dedicació, la cadira de rodes de la seva nena, una dona jove malalta des de sempre.

Vent de diumenge

El vent que bufa aquesta tarda aixeca les faldilles esteses i infla camises i pantalons penjats als estenedors.

Les veles de les terrasses panteixen amb el bategar de la lona i xiulen les finestres mal tancades melodies de tempesta.

El cel, tan blau aquest matí, ara és d'una monotonia grisa.

Tant de bo arribi, finalment, el regal de la pluja i, per una estona, farem veure que vivim estius atlàntics mentre imaginem que marees gegantines ens deixen a la porta garotes per sopar.

26 de juny. Gerbera

Avui, 26 de juny, faria anys. A ella li agradaven, especialment, les gerberes.

Camí de nens

De sobte, s'ajup i, assegut a la gatzoneta, cull una pedra. És una pedra qualsevol: única! I amb ella comença a rascar el terra, tot ignorant la cantarella grisa dels adults: " va, que queda poc".

L'escena, repetida generació rere generació, m'entendreix. Somric als pares, que cerquen complicitats en la paciència i segueixo el meu camí.

Unes passes més enllà, el meu cor s'accelera quan sento la veueta infantil convidant a la joia: "un bitxo!". Reconec la descoberta extraordinària, universal i repetida de la humil formiga.

El camí és llarg i incomprensible. Vanes les promeses de delícies futures.

Què pot ser més interessant que el moment present?

Brindis per a la nit de Sant Joan

Pati, terrassa o jardí. I, si no, finestres obertes: la revetlla no vol cases tancades. Garlandes als estenedors. Sisplau, un xic de fresca, a l'hora dels petards.

Cava i coca, la de fruita i la de llardons.

Fogueres (què bonica la flama que davalla del Canigó i encén entusiasmes festius)

Amics o família o totes dues coses, sovint combinen bé.

De petits, no hi havia revetlla sense terrat, des d'on admiràvem, a mitja nit, el castell de focs.

Vam perdre el terrat i amb el pas dels anys ens vam retrobar al seu pati, on ella ens convocava per estrenar l'estiu.

Aquesta revetlla de Sant Joan, el primer sense ella, farem un sopar tranquil, finestres obertes, mentre sentim com la ciutat fa petar les traques saludant l'estiu. Encendrem l'espelma del seu recordatori, minúscula foguera casolana i brindarem en la seva memòria. La farem present en el dringar de les copes i direm el seu nom amb molt d'amor.

Mercat

Aquest matí, mercat.

A cada cantonada, una trobada i una conversa. A cada conversa, un món sencer de varietats sentimentals que ens omplen el cistell de l'ànima a vessar de paraules de conhort, lament, alegria, esperança...

Converses fresques, de temporada, penjant de la festa de l'endemà, embolicades amb els fulls del calendari que va marcant el pas del temps i el seu retorn.

Bona festa, bona diada, bona revetlla! I un pensament per tothom, pels vius i també pels morts.

Núvols tristos

Va arribar l'estiu, de la mà de juny, ara fa un any...

Núvols tristos, carregats de decepció, enfosquien els teus dies

Mentre tu, sempre serena i amable et lliuraves al silenci,

Brodant un final que el vas voler sense tempestes.

Pàtria. Brodat

Poemes i cançons van trenar les emocions en un fil persistent amb el que vam aprendre a brodar.

La pàtria és un relat brodat damunt el canemàs de la memòria.

El canemàs és universal. La parla, compartida.

El brodat és propi. Te'l guardes al bolso i el portes per sempre més amb tu.

Pàtria. Veus

Les ones a la platja, rítmica respiració.

Els pins de branques regirades per la tramontana, remor marina.

Com banderoles de festa, les fulles dels pollancres, agitades pel vent.

El gall a trenc d'alba. De bon matí, les mallerengues. Les cigales al pic de la calor i, a la fresca, els grills. Ja és negra nit quan del fons del bosc arriben els udols del gamarús.

El rierol de muntanya que resseguim tot el matí mentre anem pujant i a la nit ens bressola, amb veu incansable.

Pàtria. Olors

L'olor de les palmes, blanques i trenades, esperant el matí de Diumenge de Rams.

La pólvora la nit de Sant Joan i el fòsfor dels garibaldis.

Sota els plàtans, l'ombra espessa i verda fa una olor com d'espart o de cordes mullades.

L'herba de bon matí. L'olor dels jardins i dels horts a la tarda.

Pins pinyers vora el mar: olor de resina i sal, amb accents de romaní i fonoll.

El fonoll... I la figuera!

Pi negre, muntanya munt: olor de resina, farigola i ginebró.

L'olor de l'aire just abans d'esclatar la tempesta i el de la terra calenta després de les primeres gotellades.

Olor a terra humida i fermentada, la de les fulles caigudes dels pollancres.

Amb els primers freds, la castanyera a les cantonades...

L'olor de les taronges al Nadal. I l'api del caldo que bull durant hores.

I l'olor de joguina nova, el matí de Reis.

Pàtria. Escenaris

Un camí sorrenc que s'enfila bosc amunt, entre pins i garrofers. De tant en tant, una figuera i un fragment de paret seca. Ginesta, figues de moro i arboç. Al fons, és clar, entre revolt i revolt, la cinta del mar.

Un mar que es recull en cales menudes de color turquesa, els pins damunt la roca, a tocar de l'aigua. Més enllà, un canyissar i vora el barranc, assenyalant el cel, dues atzavares.

Migdiada

L'hora de la migdiada. La tarda pesa com una llosa calenta. A casa, persianes abaixades, obrint una finestra aquí i una altra allà, s'escola un airet suau, carícia que encén la memòria distreta i, per la vibració cordial que sento al pit...

Però ara irromp la veu impertinent del televisor d'algun veí! L'instant ha quedat trencat.

Me'n vaig a la manifestació. Potser no farà tanta calor com em temia.

Falziots a la tarda

Hi ha un moment, a la tarda, que els colors es relaxen, es deixen anar una mica, després de tantes hores de sol. És l'hora del passeig tranquil o de la conversa animada a les terrasses dels bars.

Eixam neguitós i incansable, els falziots tornen a omplir d'ecos de llum el cel del capvespre. Si al matí conservaven humitats de rosada, quan s'acaba el dia avancen frescors de la nit.

Falziots al matí

Abans d’entrar en calor, quan el dia conserva encara el record fresc de la rosada, un núvol de falziots bull, al cel, i desperta el matí amb cridòria lluminosa.

Deixo que m’esquitxi la seva alegria encomanadissa.

Segona Pasqua

Ens agradava aprofitar aquest dilluns de festa a la ciutat per anar juntes a voltar per algun lloc proper, on fos dia feiner. Anàvem en tren i, sense massa plans al cap, fèiem de turistes casuals.

Però l'any passat, la fatalitat va capgirar les coses. 

Érem a casa i, tot d'una, es va obrir una porta que ens abocava a un congost hostil i estrany. Aleshores, acompanyant les nostres passes les passes d'ella, vam començar a davallar lentament i amb resignat temor, l'únic sender possible. 

Aquest matí he caminat pel Collserola, brodant itineraris dolorosament nous.

Meandres

Entrava per la finestra una música de festa major.

He vist el meu pare marcar unes passes de ball, davant la pica de la cuina, mentre xiulava tot rentant uns plats.

Animava la calma del migdia el cant d'una cadernera.

He vist el meu pare assegut a l'ombra, ulls clucs, les mans al pit prement el mocador amb que s'havia embolicat el coll, com si es volgués protegir d'un mal aire. Era un mocador virolat, dels que ella usava l'estiu passat.

Així avança el dol, fent sinuosos meandres.

Cànon

Si fa uns dies florien les mèlies, ara és el torn de les flors del til.ler. 

Avui encara he vist, endarrerida, una catalpa plena de flors.

Aquesta setmana són les xicrandes les que esquitxen de blau violeta els carrers. I ja les tipuanes, una mica adelerades, comencen a encatifar de groc intens les voreres.

L'altra dia, sota la pluja, una magnòlia es badava.

Itineraris florals a la ciutat. Cànon d'olors.

Barana

La plaça és, també, un magnífic mirador sobre l'arbreda del passeig, la badia amb les seves platges i, al fons, les muntanyes per on es pon el sol.

Aquesta tarda m'ha vingut a la memòria la barana de ferro on ens recolzàvem per admirar el capvespre, sempre sorprenent des de la plaça: un cel encès darrera les muntanyes i un rosa nacarat al port. De tan preciós, ens feia riure.

Com un eco retornen, desordenats i sense relat, fragments d'aquells moments al mirador. Tardes d'agost que vam viure juntes. Enyoro la seva companyia.

Blau

Una tarda d'agost vam veure volar, ombra funesta, l'ocellot.

Tota la nit va bufar la tramuntana i els udols de l'ocellot, contrapunt a la remor espumosa dels pins, no auguraven cosa bona.

Nosaltres vam tancar la finestra per deixar fora el mal averany, amb l'esperança de no sentir l'esgarrifança al clatell.

L'endemà va ser un dia clar, de cel blavíssim que pintava confiança per tot els racons i ja ens desfèiem de pors i malastrugances quan, de sobte, vam veure l'ocellot mirant-nos fit a fit des de les primeres branques del pi. I n'hi havia més: tot un estol s'havia escampat pel bosc.

Ens vam acostumar a la seva presència tenebrosa. Van deixar de semblar-nos temibles. Fins i tot ens en rèiem i viviem confiats.

I un dia van picar als vidres de la seva finestra. Vam intentar foragitar-los de moltes maneres, però ells sempre hi tornaven. Finalment, ella els va deixar passar. Voltaven silenciosos per l'habitació i s'arraulien, esperant, en un racó. Ella els deixava estar i ens deia: Mireu! Cada vegada són més blaus!

I una tarda d'agost, a primeres hores, en el breu instant en que vaig deixar-li la mà, ella va marxar amb els ocells blaus cap a altres cels.

Vents de canvi

Bufen, sembla, vents de canvi.

Serem capaços d'aprofitar l'empenta?

Aconseguirem encaminar-nos cap a destins veritablement nous?

Sabrem triar els companys de viatge?

Farem i farem prou per no oblidar els més vulnerables?

Quina emoció de mapes i rutes i brúixoles i vells equipatges que demanen ser renovats!

Quines ganes de sortir al carrer, ara que el temps acompanya, i trobar-se amb els veïns i saludar forasters...

Tant de bo, aquesta olor de festa major no degeneri en ferum pudenta de ràbies incontrolades i malaltisses.