Malgrat tot, tardor

Entre la calor, que allarga estada, i els guarniments dels llums de Nadal que avancen la visita, tinc la sensació que em prenen la tardor.

Per sort els arbres, fidels a la llum, fan com que ignoren aquests ecos d’un estiu interminable i lentament reciten els deures: groguegen i cauen les fulles i tornen les branques més altes a expressar-se amb l’austera veu de la nuesa.

Tirabuixó

Per fi la música fa de llevataps i allibera coàguls atrapats al pit. Brolla després un plor lent, carregat de tintures.

Regalims del dolor que puja del celler.

Senza fine...

Sona una cançó i s’esberla ràpida la memòria. Molta llum, olor de platja, dies d’estiu, jo no sé!

Temps de vacances. La imaginació infantil volava davant nostre obrint passadissos d’aire per on saltàvem, lleugeres.

Teníem tot el temps. Senza fine...

Tanta alegria projectada sobre un futur que crèiem infinit com el cel. Tanta pena, ara, en sentir aquesta cançó que m’ha fet forat.

Senza fine...