La raó sap dibuixar en perspectiva. Sap ubicar les coses que van passar, en la distància de les hores, dies, setmanes i mesos. Sap que a més distància, més petites es veuen les coses. Tot conserva la mateixa proporció, però és més petit, més petit, més petit... I així, una cosa molt grossa aquí, en la llunyania pot quedar reduïda a un puntet minúscul.
El cor, en canvi, no en sap. Per ell, les quantitats no signifiquen res i la distància no és mesurable. Si una cosa és viscuda com molt grossa, s'ha de representar així, molt grossa, per molt de temps que hagi pogut passar. Per això, en la perspectiva del cor, les coses es deformen, ja que no conserven les primeres proporcions.
L'absència, per exemple, d'una persona estimada, com podria arribar a dibuixar-se amb un sol puntet?
De vegades, els càlculs de la raó i les valoracions del cor s'entortolliguen i es fan un embolic. Altres vegades, però, es superposen els plans harmònicament i el resultat és bonic i reconfortant.
Entrenem, pacientment, la mirada.
