Presència

...Y se quedarán los pájaros cantando.
J.R. Jiménez

Matí de gener

Quantes promeses en la llum d'hivern. Ahir, el vent semblava voler-se-les endur totes. Però no: sols les regirava i canviava de lloc. Quan va deixar de bufar, estaven escampades per tot arreu, disponibles.

Un fermall, uns estalvis, un dibuix

Un munt de coses parlen de tu.

Hi ha les fotos, és clar, però jo em referia a altres veus, les de les coses que m’envolten, a casa, o a la feina o al carrer.

De sobte sento una veu que em saluda i ets tu que em pica l’ullet des d’una distància que no puc mesurar.

Un fermall, uns estalvis, un dibuix... m’evoquen un passeig, un cafè, un regal... o un viatge, una conversa, una proposta... o una discussió, una trobada, un fins dissabte.

Aquesta tarda he tingut ganes d’abraçar-te, però t’has esvaït com una boira.

Una altra ciutat

Anit vam veure la pel.lícula La ciutat morta a casa dels avis. Tres generacions juntes, convocades per les xarxes socials que, després de l'emissió, van tornar a bullir de missatges: trobada a la Plaça de Sant Jaume!

Jo no hi vaig anar. Avui he vist la fotografia de les espelmes enceses, al diari.

M'agrada pensar que hi ha llavors ben vives, en aquesta ciutat, als barris, a les escoles, als centres cívics, a les parròquies... Llavors amb ganes d'obrir-se i de créixer, amb voluntat d'esdevenir fruit. No tot és mort. Hi ha, també, una ciutat viva.

M'agraden aquests joves que ens inquieten amb somnis que crèiem perduts i ara ens els retornen vigorosos i millorats.

M'agraden, sobretot, aquests conciutadans que naveguen per la xarxa i corren a trobar-se perquè la comunitat es fa al carrer, a l'àgora, a l'assemblea, en la proximitat de la pell i la mirada.

Lectura

Llegeixo a l’Ara d’avui dissabte una reflexió de la Sílvia Soler sobre la màgica retrobada amb les persones estimades i absents que una fotografia recuperada a l’atzar ens facilita.

Em commou la lectura d’aquesta nota breu. No són els meus records ni les meves mirades. Però la paraula teixeix un embolcall que fa la mateixa aroma íntima i coneguda a l’amor decantat a través de l’absència.

Si voleu llegir l'article de la Sílvia Soler:

Els que ja no hi són

Poderós encanteri

En alguns llocs no diuen pel nom als nens fins que ja tenen uns anys, en canvi els criden amb un nom despectiu, per enganyar els dimonis i fer-los creure que aquella criatura no és estimada i no té valor. Enganyats, els dimonis no se les emporten, perquè tampoc no les cobegen.

Misteriosa força la del nom d'una persona. Poderós encanteri.

Jo encara no he vençut el pudor que m'impedeix escriure, en aquest bloc, el nom de la meva germana.

Reflexió

A la revista La Marea, del mes de gener (número 23, pàgina 61) hi llegeixo:

Porque escribirnos es, también, una forma de sentir que alguien nos mira mientras sobrevivimos, que todo tiene un sentido, que nada es para  nada.

En prenc nota.

Visita

Aquesta matinada ha tornat a visitar-me la meva germana. Com sempre que ve de visita, s'estava callada i somreia, tranquil.la.

Jo em sentia contenta i admirada perquè, un cop més, em preguntava com podia ser...

Així que ella ha copsat el meu interrogant s'ha esvaït. Aleshores jo he despertat.

Aquestes presències són molt sensibles i sols toleren la claror difusa dels somnis. A la mínima topada amb la llum obliqua de la raó, fugen.

He de tenir-ho present a la propera trobada.

Carta endarrerida per a la Nit de Reis

Repassava correus antics i m’he trobat amb la felicitació que vaig escriure pels Reis del 2012. Passa veloç, el temps. Inevitablement, algunes coses caduquen i hi ha somnis que ja no es compliran. O potser sí...

En record de la meva germana, a qui li va agradar molt l’escrit, avui el penjo al bloc:

Aquesta tarda tot està una mica alterat. Se senten corredisses al pis de dalt, els nens no juguen a la plaça, muda com mai. Els adults ens saludem amb un somriure còmplice als ulls. Es respira un aire diferent al barri.

Al pessebre, la bugadera s’eixuga les mans, el pastor empaita les ovelles cap a la cleda, la filosa recull el fus i la roda, el caganer es corda definitivament els pantalons. Tots tenen una mica de pressa: aquesta  tarda, a hora foscant, arriben ses majestats, els tres Reis d’Orient i els volen donar la benvinguda. Ja l’estrella és a tocar de la cova i un fil de purpurina il·lumina la farina de les muntanyes, la molsa de les valls, el pont damunt el riu de plata.

Estarem atents a les trompetes de benvinguda. Prepararem pa sec i una mica de vi dolç. Llustrarem una vegada més les sabates i tornarem a comprovar que són allà, ben visibles, al peu de  la finestra. Tancarem un instant els ulls, mirant de calmar el cor que, un any més, se’ns esvalota.

Repassarem la carta (una còpia, és clar) on hem escrit els nostres desitjos: per a la família, els amics, la gent del barri i del món… pera tu, per a mi. Sentirem el pessigolleig de la il·lusió, l’esperança, la incertesa…  I anirem al llit amb la confiança que els Reis, savis com són, ens duran allò que més desitja i necessita el nostre cor.

Abans, però, servim-nos secretament una copa de vi dolç i brindem per tots els nostres somnis i, amb la gosadia dels infants, decidim-nos a fer-los realitat.

Fins l’any vinent, amics!

Matí de Reis

Corredisses. Exclamacions de sorpresa. Alegre cruixir dels papers de colors.

Olor a cosa nova i, si pares atenció, un rastre de ferum...

Un any nou

L'home dels nassos, abans de marxar, em va deixar una capsa plena de fruits i un desig: Que els del 2015 siguin abundosos i plens.

Intentem-ho.