Taronger

El meu arbre de Nadal: un taronger

Sant Esteve

Fa dos anys et vaig fotografiar a la cuina, preparant alguna cosa del dinar de Sant Esteve. Jo no hi surto, a la foto, però em sento allà mateix. Recordo amb nitidesa el moment: vas aturar-te i somrius a la càmera, amb seguretat, mestressa i senyora, com si res no hagués d'impedir viure moltes vegades, per molts anys, aquella escena nadalenca.

Estàvem a punt de tombar la darrera cantonada, la fatídica, la que ja no ens deixaria tornar enrere i ens faria davallar per la ràpida espiral de la fragilitat, embut que et xuclaria els ànims i el somriure.

Però aquell dia de Sant Esteve estaves magnífica amb els cabells curtíssims, les galtes rodones i els ulls lluents d'esperança.

Dia de Nadal

La llum del sol picava a la finestra i una tórtora cantava nadales des d'algun terrat veí. Ens hem llevat amb ganes de desitjar-nos un bon dia.

A cada minut, el cel es feia més blau i el sol dibuixava estrelles de mil puntes als vidres de les finestres. Per esbandir els cors d'ombres funestes ens hem regalat amb el Messies de Hendel, tot deixant que la música surés per totes les estances de la casa i de l'ànima:

Tremolen vísceres desvetllant memòries i les articulacions es deixen anar. Les arquitectures musicals eixamplen el diafragma i sospires, respires! La pena es condensa i s'evapora i retorna en remolins palpitants que cremen i guareixen ensems.

El silenci misteriós i profund s'omple de llum sonora.

Volen els mocadors... Estol de passerells que amb el seu bategar d'ales fan espai al conhort. Ja esclaten les trompetes: qui pot resistir-se a l'esperança de la resurrecció?

Bon Nadal.

Estrella de Nadal

L'any passat vam ser valents i amb el cor anegat d'ombres i de pena vam encarar les festes amb decisió. Anàvem ben preparats, amb els escuts ben col.locats, com l'esquelet d'un crustaci. Vam viure els Nadals entre boires que esmorteïen el ressò de les estances buides. Els dies van passar sota la manta de l'excepcionalitat, acotxats per la veu atenta, xiuxiuejant dels amics, que no gosaven importunar el dol.

Però aquest Nadal som nosaltres els que no volem importunar els amics i transitem en silenci per una normalitat que ens resulta freda i encara incomprensible.

Ja no carreguem amb escuts. Sense dics, deixem que les ones rodin per les nostres platges i ens omplin les butxaques de sorra i sal.

De vegades, una estrella de mar ens pica l'ullet.

Runners

Avui he afegit al pessebre dues noves figures: una parella de runners.

M’ha semblat oportú, ja que són a tots els camins...

He dit “són”? Volia dir “som”.

Ara mateix surto a córrer!

Solstici d'hivern

De puntetes, el dia més curt s'espolsa les ombres, decidit a créixer.

L'arbre de Nadal

Absent al xivarri nadalenc, el taronger somriu mentre es carrega de fruita que, com bitlles lluents, guarneixen ses branques.

Les taronges, petits sols radiants d'aroma, acompanyen el solstici amb regals d'abundor i plenitud.

Lluny de les fredes muntanyes, el meu arbre de Nadal és el taronger.

La capsa del Nadal

Esperàvem el dia de Santa Llúcia perquè ens baixaven, d'un dels altells del traster, la capsa del Nadal.

De dins hi trèiem les figuretes del pessebre, la cova, el pont. Algunes garlandes, bitlles de colors i unes llesques de suro.

La meva peça preferida era un arbre amb les branques cobertes de menudes boletes de color de rosa, simulant una prunera en flor, potser. A mi em semblava  una joia i em sentia feliç de poder-la plantar al bell mig de la taula, entre els horts, vora el riu de paper de plata.

No recordo què més hi havia, a la capsa, però sí recordo la seva peculiar olor, quan l'obríem. I l'alegria compartida amb la meva germana en retrobar, un any més, les purpurines que ens meravellaven.

La memòria se m'enfila a l'altell i cerca la capsa del Nadal. Em deixo guiar per l'olor i treno novament garlandes d'il.lusió que brindo a la memòria de la meva germana, perquè vull fer-la present aquests nadals.

Fira de Santa Llúcia

Al matí, olor de bosc: molsa, vesc, grèvol, avet.

A migdia, quietud al poblet encimellat al suro. Remor d'oficis, veus del bestiar.

Al vespre, brillen les garlandes de tots colors i els estels amb cua de plata.

A la nit, carrerons buits on dormen els somnis de fireta.

Inquietud

El capvespre és plàcid
i les aigües del port, amansides, callen.
En fer-se de nit, la llum dels fanals, garlanda festiva,
punteja la platja adormida.
Res no fa pensar que en tombar el carrer
l'escullera oculta una mar
roenta, crispada, bullint de neguits enfonsats.

Tota la sal em picava als ulls.

Memòria cordial

Escric "la teva pèrdua" i dubto un moment... He de dir pèrdua o absència?

Prefereixo absència. No hi ets, no tornaràs. Mai més. Però no t'hem perdut. Tot allò que vam viure plegats ens va construir, ens va teixir per dins.

Formes part dels fils de la trama de la meva ànima, que viu al cor. Encara que no pensi en tu, vibren els fils a cada batec i el cor recorda.

La teva absència causa dolor. Però no et perdo. Batega el cor escalfat pel sol de tardor i els teus fils, trenats amb els meus, ressonen harmònicament.

Sol de tardor

Miro per la finestra i m'aturo un moment a contemplar la façana del davant, il.luminada per aquest sol de tardor, tan de través.

Cada dia una mica més baix, transforma les cases i els carrers. Dibuixa arestes, allarga ombres, ressalta contrastos a les cantonades.

Els arbres recullen aquesta llum que minva i preparen la rebuda del solstici amb coloracions càlides que van deixant anar per les voreres.

Una melodia amable que convida a la nostàlgia i al recolliment.

La tria del teu nom

Em recordo recolzada al braç de la butaca, mentre el pare mira un calendari. Em pregunta si m'agrada el nom que acaba de llegir. Li dic que sí. I queda decidit: et diràs així.

Com si hagués triat el nom d'una nina, la meva ànima infantil va intuir que sabent el teu nom et feia meva, perquè me'n sentia, abans de conèixer-te, responsable.

Però els pares, és clar, ja havien brodat el teu nom molt abans. En la tria del nom hi van posar tota l'esperança, tots els projectes, els millors desitjos, l'amor de totes les fades. El nom era la crida que et convocava, des dels seus somnis. I tu anaves prenent forma.

(Dic el teu nom en veu molt baixa, apropant-me a la flama de l'espelma, que tremola amb l'envestida del meu alè).