Àngelus

Passejo fins al cementiri, on tu no hi ets. No hi tinc ningú, aquí. Però els morts ens agermanen a tots una mica, em sembla, com si fossin patrimoni comú.

M’assec en un banc a l’ombra i escolto un ocell cantar l’única pregària que conec. Cel amunt, passa un avió: gent en trànsit.

Vaig cap a la font i deixo córrer l’aigua. Amb el mocador xop em refresco el clatell.

Tres anys

Tres anys, és molt de temps?

Tres anys són els anys que vaig viure sola, abans que em nasqués la germana. No tinc records, d’aquell temps.

Tres anys són els que fa que torno a estar sola, després de la seva mort. I el que pesa no són els records, sinó la pena per no poder construir-ne de nous.

Tres anys, en línia recta, és molt de temps. La línia recta és el camí més ràpid per anar ben lluny.

Però el camí del dol està fet d’anelles menudes i sempre hi ha un punt per on hi tornes a passar. És com cosir: avances fent petits cercles a cada puntada.

Aleshores, tres anys no és gaire.

Rizoma

Encara que no hi pensi

la pena va fent via

per dins, nuant silencis.

I així, sense saber com,

em brota una flor

dolorosa flor

d’olor.

Dolor

de la pena viva

per la teva absència.

Revelació

En algun moment

(no recordo quan)

vaig alentir el pas:

el camí              canvià

                                   de              perspectiva.

El teu nom

5 d’agost: la riera és seca. Per aquí corria l’aigua... ara la llera és seca.

La riera és seca però hi creix el verd recordant humitats antigues. Conserva la riera la memòria del teu pas fecund, de petjada fèrtil.

Les canyes de la riba xiulen el teu nom.

Hedera helix

S’enfila amunt fins arribar al clatell, on enfonsa els seus dits per estrènyer-me el cap i s’hi recargola coronant-me de dolor. Des de les vísceres crido, per fer-la fora, però sé que és ella qui decideix quan brotar i quan retirar-se. Cap analgèsic la calma. És una migranya voraç que no vol resistència i m’imposa la seva llei narcotitzant-me amb un desmai impotent que m’arrossega fins als marges d’una consciència enterbolida que deixa lliure per la casa els dimonis tancats a les vitrines, fantasmes xerraires que no callen mai. Les tiges de l’heura els lliga a tots al meu voltant i ells parlen i parlen repetint-se sempre, dient-me el que ja sé, sense aclarir res, ofegant-me.

I l'única resistència és deixar-se portar fins a vomitar l'angoixa o destil·lar-la en suor freda. L'única resistència és lliurar-se a l'ofec i al desconsol dels pensaments més negres, cedir a la pressió de l'heura per vèncer-la deixant-la exhausta i, finalment, espolsant-se les tiges mortes, sortir al carrer.

Tornarà, sols he sobrsviscut a una batalla.

De viatge

Caminar i caminar 

sense arribar

enlloc

voltar

vagarejar...

Vet aquí la millor activitat

per aquest agost de desencisos.

Segon dia de vacances

Faré un llarg viatge. Encara no he decidit a quin lloc del mapa clavar la xinxeta del meu destí.

Tant se val! Em penjo la motxilla i surto de casa, carrer avall. Al primer xamfrà, giro a la dreta. Potser faré ziga-zaga pels carrers. Potser pujaré ciutat amunt o potser baixaré fins a la platja.

Camino sota l’ombra dels plàtans, que em protegeixen del sol. 

"Desert d'amics, de béns e de senyor..."

Aquest matí no conec ningú, a la cafeteria. Tothom fa vacances: els de sempre, que han marxat i aquests nous d’ara, que acaben d’arribar i estan de pas.

Tinc tota la premsa per a mi sola.

Poesia. Exercici 1

He iniciat un curs de poesia a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de Barcelona.
Primer exercici: què és poesia? Proposo aquest poema per mostrar la tasca i la dificultat que a mi em representa... (i tornen la capsa i els fils!)

Poso fil a l’agulla

i puntada a puntada

brodaré el canemàs.

Coratge!

Aviat, però, els fils

s’embarbussen i es trava

la metàfora i els dits

me’ls sento tous, maldestres,

inexperts.

Aprendre aquest ofici

no sembla cosa fàcil!

En un racó de casa

al peu de la finestra

oberta bat a bat

alliso el canemàs

i cerco diligent

(coratge!) el fil que em falta.

No sé què hi ha, a la trama,

que em descorda silencis

i em tiba els fils més íntims.

Poso fil a l’agulla

I torno a començar.

Setmana de la poesia a la Ciutat. Dissabte

Al jardí de casa hi havia un banc de pedra i manises. Regalims de resina, agulles de pi, camins de formigues.  Punt de trobada i espera, banc de jocs, graons d'una escala improvisada per saltar fora, al carrer.

Verd tornassolat de les rajoles, esquitxat de violetes.

Hora lacustre
En aquest banc hi passaríem
llargues hores parlant
o bé llegint algun poeta.
Cauen les fulles
mig aturant-se en l'aire

Poema de JOAN VINYOLI

Setmana de Poesia a la Ciutat. Dimarts

Virolats de grisos. Sospirs de les isòbares.

El temps

Tot el país cobert,

bromes al nord, als fondals.

Alguna ullada de sol

a muntanya, al migdia.

Pluges al litoral. Al cor,

com sempre, maregassa.
Poema de NARCÍS COMADIRA

Setmana de Poesia a la Ciutat. Dilluns

Blaus per acompanyar la memòria oberta a un amor que perdura

De JOAN MARGARIT, el regal d'aquest poema: 

Onsevulga que siguis, les paraules

recordaran la mar si hi ha memòria.

Recordaran aquests ponents que esclaten

a la muralla blava de la tarda.

Recordaran aquest taüt de sol

a la plaça oblidada del migdia.

Recordaran lladrucs llunyans.

Res mai no oscarà el fil d'aquest silenci

i arreu trobaràs l'illa si llampurna

claror de nit d'estiu ens els teus ulls.

No oblidis que on tu vagis trobaràs

un port en una mar on tot fa cap.

I que hi ha unes drassanes on fa temps

es basteix un vaixell amb el teu nom.

Onsevulga que sigui el port on moris

en altre mar recorda't d'aquest mar.

Cartell

Entre dolç i salat, la trobada ha estat un èxit!
(I el cartell, també)

Rosa la lluna

Rosa la lluna

com les flors del pissardi

aquest capvespre

Aquesta tarda, vigília de Reis

Aquesta tarda, vigília de Reis,
amb les meves flors.
 Soles al jardí.