El poema, que no acabàvem d’entendre, contenia una
sorpresa que ens intrigava: el drac no era un monstre ferotge sinó algú que
patia, pobre, i era digne de compassió.
Tu i jo érem petites, com els nens del poema. I el
poema, que no acabàvem d’entendre, ens encantava. Captàvem, potser, que la tendresa i
l’amor podien allunyar el dolor, per una estona.
Jo
no entenia per què el poema parlava de les roses recordades.
Ara
sí.
Les roses recordades
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
SALVADOR ESPRIU
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada