Van irrompre cantant. El vagó del metro es va omplir de rumbes i boleros en un diàleg alegre entre les dues parelles que cantaven. Reien. Deixaven una cançó i en començaven una altra... de vegades dubtaven un moment i, entre rialles, reprenien la lletra oblidada. Picaven de mans i amb els peus marcaven el ritme, amb enèrgica vitalitat. Amb tot el cos pintaven el sentit de les paraules cantades, relligades amb moviments ondulants de braços i malucs. Arrecerats en el domini d'un llenguatge propi, provocadors però potser també porucs en el seu ignorar els altres viatgers, trencaven tots els codis.
Com jo me'ls mirava riallera, em van incloure en una de les cançons tot adreçant-me promeses d'amor etern, per un instant.
Com un remolí enjogassat, van baixar a Entença, deixant al vagó bocins de cascavells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada