Sona una cançó i s’esberla ràpida la memòria. Molta
llum, olor de platja, dies d’estiu, jo no sé!
Temps de vacances. La imaginació infantil
volava davant nostre obrint passadissos d’aire per on saltàvem, lleugeres.
Teníem tot el temps. Senza
fine...
Tanta alegria projectada sobre un futur que
crèiem infinit com el cel. Tanta pena, ara, en sentir aquesta cançó que m’ha
fet forat.
Senza fine...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada