Hedera helix

S’enfila amunt fins arribar al clatell, on enfonsa els seus dits per estrènyer-me el cap i s’hi recargola coronant-me de dolor. Des de les vísceres crido, per fer-la fora, però sé que és ella qui decideix quan brotar i quan retirar-se. Cap analgèsic la calma. És una migranya voraç que no vol resistència i m’imposa la seva llei narcotitzant-me amb un desmai impotent que m’arrossega fins als marges d’una consciència enterbolida que deixa lliure per la casa els dimonis tancats a les vitrines, fantasmes xerraires que no callen mai. Les tiges de l’heura els lliga a tots al meu voltant i ells parlen i parlen repetint-se sempre, dient-me el que ja sé, sense aclarir res, ofegant-me.

I l'única resistència és deixar-se portar fins a vomitar l'angoixa o destil·lar-la en suor freda. L'única resistència és lliurar-se a l'ofec i al desconsol dels pensaments més negres, cedir a la pressió de l'heura per vèncer-la deixant-la exhausta i, finalment, espolsant-se les tiges mortes, sortir al carrer.

Tornarà, sols he sobrsviscut a una batalla.