Tanco els ulls i miro de recordar la banalitat d’un
dissabte qualsevol, de no fa gaire, encara.
Tanco els ulls i evoco els petons rituals, de salutació
i comiat. Miro de recosir bocins de converses intranscendents,
amb tocs d’humor, entre espais de silencis.
La dolça banalitat d’un dissabte qualsevol, de
sobretaules familiars sobrefilant problemes anecdòtics.
Tanco els ulls amb voluntat de recuperar aquells moments
de trobada sense ombres funestes a l’horitzó. Els nostres mals tenien, a curt o
llarg termini, solució. O aquesta era l’esperança. Teníem temps, o això ens
pensàvem, convençudes de jugar amb la seva complicitat.
Tanco els ulls i miro de retrobar la seva mirada, el
tacte suau de la seva galta, el to de la seva veu, la música del seu riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada