"Una vegada t'has fet a la idea..."

Era el mes de maig i ella estava cada cop més feble, però encara ens movíem entre el joc de miralls de les esperances.

Jo llegia mentre ella parlava amb el seu fill, assegut al seu costat, en veu baixa. Em va arribar un fragment de la conversa:

Una vegada t'has fet a la idea... I va suspendre la frase, sense donar importància als punts supensius, amb un lleu encongir d'espatlles. El fill gran se l'escoltava, en silenci i el cap cot i van continuar parlant de com havia anat el dia.

Fer-se a la idea i encara lluitar un dia més, i un altre, amatent a les ordres dels metges, fent la vida fàcil a tothom. Fer-se a la idea i resignar-se, sense misticismes ni cap credo consolador, a la certesa de que la teva vida fineix. Fer-se a la idea i, en silenci, anar preparant els comiats, el moment de dir prou al tractament inútil. Fer-se a la idea i empassar-se la por, el dolor, la ràbia potser... sense mentir, sense falsejar la realitat, cavalcant el cavall que la portava a la mort amb dignitat d'amazona vençuda i lliure alhora, acceptant la derrota, abandonant la lluita, victoriosa en la seva decisió íntima, callada.

Jo dissimulava... però encara sento l'escàndol de les seves paraules en estavellar-se contra l'escullera de l'ànima.