Els meus veïns tenien una gallina francesa que ponia els ous més dolços de la vall. Ous de la xocolata més olorosa i fina.
Li dèiem la Madame. Cada hivern creuava misteriosament els Pirineus per anar a instal.lar-se, poc abans de Pasqua, al corral dels meus veïns.
L'anàvem a veure cap el migdia i ella, amb un moviment de cresta très chic ens fitava amb paciència, però sense poder evitar aquell gest nerviós que, al capdavall, totes les gallines tenen. El cert és que, a primer cop d'ull, semblava una gallina com qualsevol altra. Però no: xerrava un cloqueig elegant i exòtic i, com observava amb entusiasme el meu veí, era absolutament "xarmanta"!
Sols una gallina així de singular podia pondre els extraordinaris ous del berenar de Pasqua. Ous regal i recompensa alhora, secretament portaven la ferma promesa de que la vida retorna.
El berenar de Pasqua era i és una salutació al bon temps...
(La primavera no respecte els cors en dol. Al contrari: ens empeny a renovar l'amor i viure el record amb una esperança de resurrecció que no entenem, però que ens enamora).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada