De bon matí, totes les herbes feien olor i la rosada, mandrosa, no volia llevar-se.
El sender, costerut, ens seduïa a cada pas: el cant d'un ocell invisible entre el brancatge; la corba blanquíssima de l'aigua saltant pel barranc; la veu melindrosa del rierol; el llimac elegant que, amb lenta parsimònia creua el camí; els colors dels líquens i les flors i el de les pedres, també...
Arribats a la vall, el circ de muntanyes ens rep amb majestuosa quietud. Els cims altius i distants semblen mirar cap a una altra banda, per damunt dels nostres patiments, convidant-nos secretament a nous reptes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada