Avancen els dies amb la lògica lineal del calendari, que ens allunya dels escenaris dolorosament estimats.
El temps que mesura el calendari no es correspon amb el temps íntim del dol, que avança en espiral i enrotlla la distància plegant-la sobre ella mateixa, com si volgués comprimir-la, amb vanes i puerils esperances.
El dolor busca paraules per digerir la pèrdua, per assimilar el mai més, per comprendre que no hi ha retorn. Paraules per bastir aixoplucs provisionals que duren una volta d'espiral i, quan s'esvaeixen, et retornen a la perplexitat muda.
(Miro les seves fotografies i encara em pregunto com és possible... ?!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada