Em recordo recolzada al braç de la butaca, mentre el pare mira un calendari. Em pregunta si m'agrada el nom que acaba de llegir. Li dic que sí. I queda decidit: et diràs així.
Com si hagués triat el nom d'una nina, la meva ànima infantil va intuir que sabent el teu nom et feia meva, perquè me'n sentia, abans de conèixer-te, responsable.
Però els pares, és clar, ja havien brodat el teu nom molt abans. En la tria del nom hi van posar tota l'esperança, tots els projectes, els millors desitjos, l'amor de totes les fades. El nom era la crida que et convocava, des dels seus somnis. I tu anaves prenent forma.
(Dic el teu nom en veu molt baixa, apropant-me a la flama de l'espelma, que tremola amb l'envestida del meu alè).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada