Fa dos anys et vaig fotografiar a la cuina, preparant alguna cosa del dinar de Sant Esteve. Jo no hi surto, a la foto, però em sento allà mateix. Recordo amb nitidesa el moment: vas aturar-te i somrius a la càmera, amb seguretat, mestressa i senyora, com si res no hagués d'impedir viure moltes vegades, per molts anys, aquella escena nadalenca.
Estàvem a punt de tombar la darrera cantonada, la fatídica, la que ja no ens deixaria tornar enrere i ens faria davallar per la ràpida espiral de la fragilitat, embut que et xuclaria els ànims i el somriure.
Però aquell dia de Sant Esteve estaves magnífica amb els cabells curtíssims, les galtes rodones i els ulls lluents d'esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada