De sobte, s'ajup i, assegut a la gatzoneta, cull una pedra. És una pedra qualsevol: única! I amb ella comença a rascar el terra, tot ignorant la cantarella grisa dels adults: " va, que queda poc".
L'escena, repetida generació rere generació, m'entendreix. Somric als pares, que cerquen complicitats en la paciència i segueixo el meu camí.
Unes passes més enllà, el meu cor s'accelera quan sento la veueta infantil convidant a la joia: "un bitxo!". Reconec la descoberta extraordinària, universal i repetida de la humil formiga.
El camí és llarg i incomprensible. Vanes les promeses de delícies futures.
Què pot ser més interessant que el moment present?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada