Blau

Una tarda d'agost vam veure volar, ombra funesta, l'ocellot.

Tota la nit va bufar la tramuntana i els udols de l'ocellot, contrapunt a la remor espumosa dels pins, no auguraven cosa bona.

Nosaltres vam tancar la finestra per deixar fora el mal averany, amb l'esperança de no sentir l'esgarrifança al clatell.

L'endemà va ser un dia clar, de cel blavíssim que pintava confiança per tot els racons i ja ens desfèiem de pors i malastrugances quan, de sobte, vam veure l'ocellot mirant-nos fit a fit des de les primeres branques del pi. I n'hi havia més: tot un estol s'havia escampat pel bosc.

Ens vam acostumar a la seva presència tenebrosa. Van deixar de semblar-nos temibles. Fins i tot ens en rèiem i viviem confiats.

I un dia van picar als vidres de la seva finestra. Vam intentar foragitar-los de moltes maneres, però ells sempre hi tornaven. Finalment, ella els va deixar passar. Voltaven silenciosos per l'habitació i s'arraulien, esperant, en un racó. Ella els deixava estar i ens deia: Mireu! Cada vegada són més blaus!

I una tarda d'agost, a primeres hores, en el breu instant en que vaig deixar-li la mà, ella va marxar amb els ocells blaus cap a altres cels.