La noia dels mocadors

Triava la tela amb cura. Combinava els colors, la textura, els estampats. Color de corall, flors, blau turquesa, lunars o ratlles...

Estudiava, també, la forma del nus, la corba del llaç.

L'aturaven als passadissos de l'hospital: On ha comprat aquests mocadors?

I ella explicava com s'ho feia... La manera de lligar-ho, veus? I un repunt aquí, una pinça més avall i potser, també, una adreça de confiança.

Confidències de dona a dona. Complicitats en el tortuós camí de la por. Gestos compartits com ponts estesos damunt les incerteses íntimes de la malaltia.

Mocadors virolats, banderes no imposades de la lluita personal i quotidiana per la superació. Mocadors que parlaven del desig i el goig de ser dona. Fins als darrers dies, metàfora de la voluntat de viure.

Què bonica, la noia dels mocadors, estimada nostra!