La malaltia era una boira que no ens deixava veure cap altra cosa. A les palpentes, caminàvem procurant fer-li a ella la vida amable.
La mort s'esperava discreta, asseguda al sofà i de vegades participava en la conversa, amb complicitat domèstica. Al final se la va endur i, per un moment, ens va semblar que la malaltia havia estat derrotada. Fi del patiment.
Però la boira no escampava. Esmorteïa el dolor i, si per un moment s'esvaïa, la crua nuesa de l'absència ens colpia amb força.
I així vam viure el primer any.
Encara ara la boira ens embolcalla i molt lentament es desfà. Per això ara la pena ens és més freda. Sense les humitats protectores, sota un sol radiant, fiblen com espines les àrides visions d'escenaris coneguts i estimats on ella no hi és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada