Per la seva forma antiga i coronada.
Per la seva manera lenta de madurar sense podrir-se, tot transformant els colors, la pell, com una dama aristocràtica i elegant que envelleix sense ensurts.
Pels grans com robins (tòpic inevitable) fosforescents (manllevat de Segarra) i de tacte polièdric que et salten als dits quan retires el tel groc, finíssim, delicadament enganxat a les perles que, com uns enagos, recull.
Per aquest cruixir de bombolletes que esclaten en mossegar-les i t'omplen la boca d'aigua grana... I per la sorpresa de la fusta, al final.
I potser també pel seu gust lleugerament acidulat i poc aromàtic.
Vet aquí perquè m'agraden les magranes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada