Diada de Tots Sants, la mare ens convida a dinar.
M'estava a la cuina, triant una magrana, quan mon pare treu el cap per la porta i li demana a ma mare:
- Et faig alguna cosa?
- No, no... No cal que facis res!
Ell s'ho pensa un moment i hi torna:
- Et faig una abraçada?
S'abracen tots dos, rient.
Sento com, a un pas del plor, la rialla allibera el vol d'un munt de papallones tristes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada