Al balcó tenia un ficus benjamina
que semblava un arbre. En una ocasió, mentre el regava, una ombra fosca, entre
el brancatge, em va cridar l’atenció... tenia bec i ulls i, aparentment, em
mirava fit a fit: una merla ajaguda al seu niu!
Totes dues estàvem sorpreses: I
tu, què hi fas, aquí?
(Jo estava contenta, l’error de percepció de la merla em semblava un regal)
Aquella primavera va ser
especial. A casa, miràvem de no molestar i fèiem fotos d’amagat.
El niu encara hi és, al ficus,
que ara està mig pelat i ja no sembla un arbre. Les merles no hi van tornar mai
més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada