El océano Pacífico
se salía del mapa. No había donde ponerlo. Era tan grande, desordenado y azul
que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana (PABLO NERUDA, 1966)
Quan vaig llegir la primera
frase, vaig entendre que jo havia estat en aquella casa. Hi havia pistes
inequívoques: la desmesura, la dissonància d’escales, el blau, la solució de la
finestra.
Devotament reconstruïa, lectura
atenta, els racons d’una memòria cordial.
Em van dir que la casa es podia
visitar. Perplexitat: com podria visitar allò que hem bastit amb la paraula? A través del relat hem compartit una casa. Però si mai hi anava, sols compartiria la visita d'un escenari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada