Recordo els pisos enormes de la meva infantesa. De fet en dèiem cases, mai pisos. I potser no ho eren, de grans, però el meu record els dibuixa laberíntics i de contorns difusos. Sols puc projectar un plànol sentimental on els llargs passadissos expliquen distàncies emocionals i les sales creixen o s'empetiteixen segons la petjada que les hores viscudes han anat deixant a la meva ànima.
Els espais es despleguen per la memòria en habitacions impossibles: aquí la penombra al migdia de l'estiu, de silenci pesant. Allà el so d'aigua i de plats, amb una llum blanca, de primera hora del matí. Al fons, la veu refrescant d'un ocell de gàbia, un canari o potser una cadernera.
Hi ha un pati, sospitosament frondós, ple de misteri.
I el terrat per jugar a córrer i veure la ciutat sencera: un mar de rajoles rogenques, esquitxada d'antenes de televisió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada