Passen els dies molt depressa. El temps m'arrossega com un corrent marí i m'allunya de la platja on ens vam acomiadar per sempre. Què trist veure com s'empetiteix en la distància. Jo voldria enganxar-m'hi...
Però el temps m'empeny pels camins del dol, de vegades dolços, a voltes salats.
Camino per aquesta tarda de primavera que ha tornat esplèndida, com sempre.
Mai no ens tornarem a trobar a la nostra platja.
Però mira!: a la butxaca he trobat una conquilla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada