Un cel recargolat de grisos
es desfà sense pressa damunt la ciutat.
Canten les baranes del balcó
i baixen repicant, dels terrats, canelons d'aigua.
Quina imaginació de verds, els arbres!
La tarda, que no es cansa de ser tarda,
estira les hores i es queda a sopar.
Sense estridències, ara un tro, seguit d'un altre,
acomiaden pomposament la pluja.
I un ocell, des de la catalpa, encara té temps de refilar un instant.
Benvinguda pluja de maig!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada